Tecnocampus, icona del Maresme
Mataró acaba d'inaugurar el parc científic i de la innovació Tecnocampus, segurament amb menys ressò mediàtic que les platges que desapareixen per les llevantades o les rierades que baixen periòdicament arrossegant vehicles. El Tecnocampus no és cap accident de la natura, tampoc és un dels brots verds que Zapatero veia per tot arreu fins fa quatre dies. És una icona de la nova economia vinculada a la universitat, el coneixement, l'empresa i la innovació, fruit de molts anys d'obstinació de l'Ajuntament i esforç de la ciutat amb el suport d'altres administracions. La inversió més gran que s'ha fet mai per Mataró, que ha servit per unir les dues universitats i integrar-les amb el món de l'empresa físicament i conceptual.
Després del centre comercial Mataró Parc, el Tecnocampus, que ha costat 60 milions d'euros i presideix la façana marítima, és el projecte que més capitalitat exerceix. Una capitalitat més enllà de les fronteres comarcals, en clau de país. L'antiga ciutat del tèxtil comença a superar la seva endèmica manca d'autoestima. L'èxit de Les Santes, ara patrimoni nacional; dels Capgrossos amb castells de gamma extra; de l'escenari de la telenovel·la nacional a les tardes de TV3 i, recentment, de la Nau Gaudí amb un fons artístic de primer ordre provinent de Lluís Bassat. Davant d'això, el Maresme comença a veure algun senyal més enllà de les desconfiances típiques de tota política partidista i local. Amb el Tecnocampus, s'alça una nova infraestructura singular, però no viària com l'autopista, ni ferroviària com la línia de la costa, primeres de tot l'Estat, per cert, sinó del coneixement i la formació.
Molts cops els ciutadans, aliens a les apostes dels seus electes, es deuen pensar que a l'Ajuntament s'han begut l'enteniment. Quan es va fer la rotonda de Laia l'Arquera, l'enorme escultura de Rovira-Brull, alguns devien criticar l'excentricitat municipal. Llavors encara es parlava del Tecnofum. Ara, anys després, el fum s'ha esvaït i ja es veuen les pedres dissenyades a l'estudi d'Oriol Bohigas. Un projecte que arriba en temps de crisi, però que hauria de servir per sortir-ne més fàcilment.
