La gran traïció

“En aquestes eleccions la independència de Catalunya no és el tema. El tema és la crisi”. Amb aquestes paraules s'iniciava una de les moltes tertúlies que ens bombardegen aquests dies. Una de les moltes tertúlies que intenten fer-nos creure que aquell milió i mig de catalans que vam envair l'eixample barceloní no volíem pas la independència. Jugaven com al pati de col·legi.

Què passa als nostres media? Els de tots i totes nosaltres, els nacionals, els de casa. Quin troià s'ha infiltrat a les ments dels comentaristes per a fer-los oblidar que la crisi amoïna molt però que la posició de Catalunya dins Espanya amoïna tant com la crisi?

Unes quantes consideracions avalen el que acabo de dir: el patiment per la crisi. És una obvietat. Tothom pateix per l'atur, per la clausura de tantes empreses, per les amonestacions de la Unió Europea. Qui més qui menys ha estat víctima del robatori dels bancs, d'aquests bancs avalats pels nostres governs amb els béns de tots plegats. Ens roben amb un robatori silenciós més efectiu que els que se solen fer a mà armada pels quatre quinquis que ronden pels carrers.

Els bancs han estat els instruments del tancament de moltes empreses en negar-los, com fan, la renovació de les pòlisses, dels crèdits. Oferint-los crèdits d'interessos impagables. Afegint als crèdits un producte quasi fraudulent anomenat SWAP, tan misteriós com els misteris més misteriosos. Els bancs han estat els instruments d'un daltabaix que va més enllà d'ells mateixos i que, segons els experts, afavoreix unes quantes caixes negres tancades als paradisos fiscals del nostre món mundialitzat.

L'interès per la independència de Catalunya: qui pot negar-lo? Un poble pot resistir moltes injustícies, però no pot resistir ser vexat. La sentència del TC sobre el nostre Estatut ens ha ofès, ha significat una mofa per a tots nosaltres. Sobretot en l'aspecte de prohibir-nos que manifestem que som una nació i que tenim una llengua pròpia, prioritària. La parli qui la parli i la parlin quants la parlin. Tampoc un poble no pot ser vulnerat en els seus sentiments. I els catalans no hem perdut mai, mai de la vida, el sentiment de ser una nació, ni hem perdut una mena d'estimació al conjunt de la terra i els homes, a la llengua i els costums que ens han dut on ara som.

Si hi afegim que se'ns espolia sense vergonya, que diversos llocs d'Espanya han viscut gràcies als diners de les borses de compensació dins de les quals els catalans hem ficat la part més substanciosa, si hi afegim que, amb un estat propi els nostres impostos ens permetrien un nivell de vida semblant al dels països nòrdics, les raons per a lluitar per l'estat català, unit a Europa, esdevenen incontrovertibles. Perquè la crisi ens amoïna però també ho fa l'atac constant a què Espanya ens sotmet, de manera que els dos factors no es poden pas separar.