Gratitud

Els espots de campanya que veiem aquests dies a la televisió estan, en general, francament ben realitzats, ben interpretats i els candidats hi demostren unes capacitats comunicatives gens menyspreables. Una altra cosa, no cal dir-ho, és el missatge que transmeten: aquí sí que hi ha de tot, i cadascú per on l'enfila. En un d'aquests espots hi surt un noi jove, treballador d'una empresa de missatgeria, que explica que aconseguir les coses costa, que ha hagut de començar de zero, que no li han regalat res i que ha arribat on és sense deure res a ningú, només gràcies a ell. Doncs bé, el discurs d'aquest noi és equivocat. De les persones de classe social humil, sense estudis o que han estudiat de grans mentre treballaven, de les que se n'han sortit sempre amb un plus d'esforç, de les que han superat els pares, de les persones, ras i curt, que han trencat el guió, se sol dir que no deuen res a ningú.

I sí que devem. Tots, devem, i molt. Jo mateixa no hauria estat set anys al Parlament, amb uns horaris impossibles, sense l'ajuda, la paciència i la complicitat absoluta de la meva mare i el meu home. També al noi de l'espot segur que quan acaba de repartir paquets l'espera algú amb el plat a taula. De petit, segur que algú –pare, mare, un mestre, un tiet–, li devia dir que valia la pena esforçar-se. I segur que a casa el devien estimar molt, i protegir, i li devien dir que valia molt, i així va aprendre a confiar i creure en ell mateix. Segur que els amics i les amigues li van fer companyia. Potser alguna professora intel·ligent i benèvola li va donar un cop de mà en algun examen. I segur que un dia un botiguer del barri li va fiar –“ja m'ho pagaràs, noi, no pateixis”–, i això el va fer sentir conegut i part de la comunitat. Estic convençuda que algú –potser una àvia?– li va inculcar el que estava bé i el que estava malament, i el va ensenyar a ser just. I segur que algú –potser la seva mare?– en algun moment li va dir “no tinguis por”.

Ningú no es fa tot sol. Perquè no som illes. Perquè l'enxaneta –per molts anys, castellers!– puja tot sol, sí, però a sota, vigilant-lo, animant-lo, estimant-lo i patint per si cau, hi té la pinya.