La Sagrada Família
En Gaudí era capaç de viure en una casa que només existia dintre d'ell. La veia sencera, amb els seus racons quiets, com els de la Pedrera.
Però li vingué la falconada. Era un místic, vivia Déu i Catalunya en un sol batec de pau. Va somniar una catedral. La veia i la vivia sencera, amb les torres enlairant-se cels amunt i la nau trenada de silencis com un sant dels sants. Ho va deixar tot, es va fer una sola carn amb les pedres. Va fer quatre torres amb una portalada de Nadal que podria ser feta per un pastor de Betlem tornat àngel. I va morir.
Ho deien els que es tenien per entesos i la gent s'ho creia. Calia deixar el temple sense acabar, era impossible trobar qui fos capaç de prendre el relleu. Encara avui, algú de la carcúndia que es constipa només de sentir un airet de l'Evangeli, diu que bona cosa fóra deixar les ruïnes venerables de les quatre torres fent-hi al davant una plaça dura, punyeta, una altra plaça dura, on aplegar-hi multituds. Ep. No pas amb processons, amb la gentada de Protectors dels Gripaus. Posem per cas.
Però vet ací que aquest país del seny i del mal seny ha donat un parell de folls a la franciscana. Déu i Catalunya en un sol batec de pau. Mossèn Lluís i el seu germà, Jordi Bonet, arquitecte.
Misser Jordi, entès en geometria talment com en Gaudí, va tancar-se al taller del mestre, cremat pels de la FAI, va fer la maqueta d'un tram de la nau. Que vaig presentar a Rimini als italians meravellats.
Als Bonet no hi ha qui els aturi. A cop de visites d'estrangers van sortir quatre torres i una portalada, malauradament freda. Vés a trobar un escultor que entengui en Gaudí.
Passaren anys, mentre els forasters hi venien a corrua feta, els barcelonins ni es recordaven d'aquell bé de Déu oblidat a l'antic poblet de Sant Martí. Fins que, amb el dimoni estossegant, va venir el Sant Pare, la nau del temple era enllestida, Barcelona té l'únic espai amb ombres i llums entotsolats dels nostres dies. No hi ha res de semblant al món.
La susdita carcúndia s'ha esverat, mai no entendrà en Gaudí. Mai no entendrà la tenacitat cristiana dels Bonet. Gràcies, amics.
