Xec bebè

De totes les idioteses que a vegades fan dir a la gent les mesures no pas menys idiotes que promouen els governs, n'hi ha poques de tan mesquines com la que ha servit per justificar la supressió de l'ajuda estatal per al naixement d'un fill com la menys dolosa de les mesures d'estalvi per fer front a la crisi. Ja era un mal averany que es conegués com el ‘xec bebè', aquesta subvenció raquítica que en menys d'un any es fon en bolquers i quatre pots de farinetes, com si amb el terme bancari es volgués remarcar el seu caràcter sumptuari i, doncs, suprimible a la mínima que anessin maldades. “És que hi ha dones que es feien prenyar només per cobrar els diners”, he sentit dir a persones que considero respectables, com si calgués aportar raonaments a una mesura restrictiva que el govern almenys va tenir la decència d'adoptar sense afegir-hi comentaris. Que algunes embarassades, com s'ha arribat a publicar, estiguin intentant provocar-se el part abans no se suprimeixi la bonificació podria indicar dues coses: que les dones d'aquest país o bé estan molt malaltes o bé molt desesperades. En realitat, sobretot estan molt soles. Enardeix molt més veure reduïdes les expectatives de la pensió que un dia o altre tots voldríem cobrar per haver consumit la vida treballant, que no pas que una senyora perdi un suplement dinerari per fer front a una maternitat que ningú li exigia d'assumir. No cotitzen els serveis prestats, en això de tenir fills, si al capdavall una els té per una mena de caprici o deliri, o pel diabòlic afany d'apropiar-se els escassos fons públics. La imatge s'ajusta bastant a la veritat, tenint en compte que en el seu nou estat, l'existència sencera de la dona s'infantilitza, no només perquè queda en suspensió la seva facultat intel·lectiva, relegada a un llenguatge de diminutius, onomatopeies i balbucejos, sinó perquè cedint la sobirania de si mateixa a un altre –el fill acabat de néixer–, fa una regressió total a la minoria d'edat: a partir d'ara queda abolit el seu arbitri, i haurà de demanar permís per sortir, per menjar, per dormir, fins i tot per anar al lavabo, com els nens a l'escola. Una mare ja no té res, ni independència, ni llibertat, ni ajudes institucionals; només braços i cames, una sensació viscosa a la boca, i el furiós, caníbal, instint d'estimar fins a la mort un fill encara escandalosament inhumà que ningú li manava tenir.