Explicant la península d'Anatòlia
Quan s'ha complert un any de l'esclat del cas Pretòria, tot indica que l'agilitat no és una virtut del poder judicial. Com altres famosos casos que a tots ens vénen a la memòria. Segur que existeixen enrevessats elements que dificulten la fluïdesa dels processos, però és veritat que quan aquests han despertat una gran expectativa social, l'ajornament activa suspicàcies de tota mena. Pretòria, doncs, alimenta dubtes.
Amb una intel·ligent administració del temps i l'espai, Bartomeu Muñoz sap quan cal parlar i quan convé el silenci, de tal manera que trencà la clausura el proppassat setembre, a l'inici del curs polític, amb unes entrevistes als programes de Cuní i Fuentes, i ara, en plena campanya electoral, ha ofert una exclusiva a Sara Muñoz, tot deixant constància que és viu, que sap callar i que, si convé, pot dir coses. Tot, venent el missatge de la pròpia innocència i deixant entreveure que ha estat víctima d'una conxorxa inconfessable. Una entrevista molt interessant, on cal llegir entre línies, quan és més important el que no es diu o el que s'insinua que no pas les afirmacions més planeres. El Bartu és un home que pot viure de renda, que no s'ha acostat més a Santa Coloma des que en va sortir emmanillat i que té prou memòria per recordar qui són els seus amics i els seus enemics. Sap que està en llibertat provisional, però no deixa de banda l'ambició de ser reconegut com a alcalde que dominà la voluntat de tot un poble, després de guanyar-se la majoria absoluta entre els seus votants. Té un munt de papers, amb llistes de noms i dates, que pot ensenyar en qualsevol moment. Quan es decideix comparèixer en públic, segur que envia dòcilment un avís a navegants.
Quasi al final de la magnífica peça de Sara Muñoz, l'exalcalde diu que ell podrà explicar el cas Pretòria als seus fills amb la mateixa naturalitat amb què els pot parlar d'una cosa que es diu península d'Anatòlia. Fantàstic!, explicar un nom sota el qual s'amaga un altre nom i que és més conegut amb el nom de l'estat que aixopluga, que tan sols no sap si és europeu i confessional, però que tothom vol neutral o, almenys, no enemic. Anatòlia, sí, Anatòlia.
