Geometria variable o coalició

Els resultats electorals del dia 28 de novembre són òbviament una incògnita, però la majoria de les enquestes configuren un escenari coincident: el partit més votat és CiU, que no aconsegueix la majoria absoluta i totes les possibles coalicions de govern per aconseguir-la impliquen que participi de manera directa en el govern.

Si aquest és el resultat, i no és segur que ho sigui, la conseqüència és senzilla: o CiU governa amb geometria variable és a dir, amb un govern minoritari i busca el suport d'un o altre partit en funció del que es voti al Parlament, o es coaliga amb el PSC, ERC o el PP.

No és gaire probable que CiU faci un govern de coalició amb el PP atesa l'oposició d'aquest partit, recursos d'inconstitucionalitat a tot un seguit de lleis catalanes, de l'Estatut a l'ús preferencial del català o la llei del cinema. Seria certament de difícil explicació i d'impossible comprensió, que un partit que es presenta com a nacionalista i que no exclou l'independentisme a llarg termini, faci un govern de coalició amb aquell partit que ha fet de la confrontació amb el nacionalisme i el fet diferencial català el seu tret electoral més visible. És cert també que determinades polítiques diferenciadament de dretes plantejades en la companya del PP, són difícils d'assumir per un partit que es diu de centre dreta. Una part important del seu electorat no ho entendria i això tindria conseqüències en les eleccions municipals del 2011. És raó suficient, n'hi ha d'altres, per excloure raonablement aquesta possibilitat.

La coalició amb ERC comporta fer compatible el plantejament radical d'aquest partit pel que fa a la independència i a la celebració d'un referèndum en els propers quatre anys, amb un programa més moderat, menys concloent i més desdibuixat tal com el que suporta una gran part de l'electorat de CiU, en què la dessintonia està més en el curt termini que en les coincidències estratègiques. La coalició és difícil per uns i altres perquè d'aquestes posicions n'han fet bandera, sobretot ERC, en la campanya i precampanya electoral i renunciar-hi és perdre trets diferencials i diferenciadors d'ERC, qüestió que tindria, si es produís, conseqüències d'imatge i de coherència pel partit en relació amb els seus votants i l'opinió pública en general, incidint en un dels defectes que part de la ciutadania valora ja com una feblesa d'ERC. No és impossible, però no és fàcil d'aconseguir.

La coalició amb el PSC si es fa sobre un programa de govern nacionalista moderat, pot arribar a concretar-se perquè una coalició CiU i PSC a Catalunya afavoreix una coalició de PSOE i CiU al govern central, i per tant la possibilitat del PSOE de continuar al govern fins i tot més enllà de les eleccions generals del 2012 amb un hipotètic pacte de legislatura amb o sense el PNB. El sector més catalanista del PSC podria acceptar aquesta coalició per la possibilitat d'influir en el govern de la Generalitat que permetria fer una negociació efectiva d'un nou finançament o la recuperació de competències incloses en el nou Estatut i reduïdes o anul·lades pel Tribunal Constitucional. Simultàniament, la part menys nacionalista del PSC aconseguiria el suport al PSOE per part de CiU a nivell del govern central. No és una qüestió menor.

La dificultat és per CiU aconseguir la seguretat que el PSOE s'avindria a aquest reforçament de l'autonomia en finançament i traspassos, i pel PSC que la seva influència real en el govern de la Generalitat sigui proporcional al seu pes electoral és a dir, no testimonial sinó efectiva.

Els interessos de partit es defensen millor amb la geometria variable. En cada circumstància es té llibertat per negociar el suport que es precisi. És veritat però que la situació de l'economia europea, espanyola i catalana és difícil, que la nostra societat pateix una crisi que no està en fase de recuperació, que és el moment de fer canvis en els marcs reguladors en molts àmbits, tals com la universitat, la recerca, la funció pública, el mercat financer i laboral, la gestió d'infraestructures o la reestructuració de les entitats financeres iniciada però no conclosa i que és necessari una renegociació de les nostres finances públiques per fer més coherent l'esforç fiscal català amb la renda disponible per la despesa i inversió públiques a Catalunya. Si tot això és cert, necessitem un govern fort i estable, d'ampli suport social és a dir una àmplia coalició. En aquesta línea, si CiU obté un número de diputats molt proper a la majoria absoluta o fins i tot si l'aconseguís, l'autoritat i transversalitat que precisa el govern podria aconseguir-se, en absència d'una coalició, donant entrada en aquest a un número de persones independents, amb prestigi i experiència no sotmesos a disciplina de partit.

Si no es fa res d'això, als partits els serà difícil mantenir un discurs en defensa del país i de la seva ciutadania per sobre dels seus interessos. No és certament sempre justificada aquesta política de concentració nacional però sembla ara necessària quan està en perill el nostre mercat, la nostra moneda i en definitiva l'estructura de serveis socials que hem creat en els últims quaranta anys de democràcia. Cal no decebre més als votants i, per tant, demostrar amb fets la utilitat de la política.