Amb aquella alegria
500 milions d'amics
Ja ho deien els filòsofs grecs: dels enemics en podem treure un profit moral. Per no donar la raó als qui no ens en perdonen ni una, ens veiem obligats a tenir una conducta irreprotxable. Què més volem.
No fas 500 milions d'amics sense guanyar-te alguns enemics, diu el lema de la pel·lícula sobre Facebook. De fet, et guanyes enemics ni que siguis més aviat poc sociable. Perquè els amics van i vénen però els enemics s'acumulen. O els portem dintre. “Els nostre pitjor enemic som nosaltres mateixos”, em va confessar fa poc la gran Montserrat Abelló, i no seré jo qui contradigui la degana dels poetes catalans, una dona positiva i vital que hauria volgut tenir una casa amb vistes. “Però m'acontento veient un retall de cel i ja està”.
N'hi ha que desaprofiten el propi retall de cel perquè estan massa ocupats envejant la casa amb vistes del veí, o suposant que el tros de cel que veu el veí per la finestra és més blau que el seu. El cel sempre és més blau a casa dels altres. I així ens prova: quan finalment mirem enlaire, ja s'ha fet fosc.
Culpem, si cal, això que en diuen condició humana: ens dol l'èxit (o el que interpretem com a tal) dels que tenim a prop. Gore Vidal ho va admetre sense manies, i jo li agraeixo la sinceritat citant-lo sempre que puc: “Quan un amic meu triomfa, em moro una mica per dintre”. Fa de mal suportar que vagin bé les coses a algú que coneixem, a algú que fins i tot ens estimem.
Lògicament, els amics són els que més s'alegren dels nostres fracassos. I són els primers a donar-nos les males notícies: els falta temps per venir-nos a explicar que aquell ens ha criticat i que aquell altre no ens pot veure ni en pintura. Hi ha cert plaer en l'acte de transmetre calúmnies o d'informar un conegut que ha estat víctima d'una traïció. Com va observar Mark Twain, per ferir-te profundament convé que es posin d'acord el teu enemic i el teu amic: el primer et calumnia i el segon corre a fer-t'ho saber. No fos cas que continuessis vivint un minut més en la ignorància.
Javier Cercas escrivia fa vuit dies que “hauríem de respectar els nostres enemics gairebé tant com els nostres amics, perquè els amics ens estimulen a vegades, però els enemics ens estimulen sempre, obligant-nos a mantenir alta la guàrdia”. L'amic Cercas (convençut que hauríem de ser capaços de penetrar en la ment dels propis enemics i de compadir-los, pobrets) acabava l'article recordant què va dir un general moribund al seu confessor, quan aquest l'animava a perdonar els enemics: “No puc, els he matat tots”.
Vaig llegir no sé on que els enemics els hem d'ignorar o matar. El més fàcil i moralment recomanable és fer com si no hi fossin. L'altra opció és assassinar-los, però el malparit del teu enemic no pot veure que tu n'ets l'assassí, o morirà feliç: haurà aconseguit l'objectiu d'amargar-te la vida.
