De cara a les eleccions

Ja tinc a casa els sobres amb les paperetes per anar a votar. I escolto els missatges electorals que m'envien els partits amb un cert estupor. Què diuen? Alguns s'han apuntat a l'eslògan del maig del 68: “Sigueu realistes: demaneu l'impossible”. Fem un repàs ràpid a les propostes més conegudes. Tres grups ens proposen la independència, però cap pot oferir un camí clar cap aquesta meta enlluernadora. Un altre parla del concert econòmic, però no explica quin i, per tant, no sabem si hi guanyaríem o hi perdríem, ni tampoc ens diu com l'aconseguirà. El partit que va menar el procés del nou Estatut promet recuperar els llençols que es van perdre en les darreres bugades al Constitucional, com si n'hi hagués prou amb la voluntat per aconseguir-ho. Uns altres es dediquen a prometre ensenyament en llengua materna per a tothom –sense incloure, és evident, la major part d'aquest tothom, que no té dret al vot. Tots, en algun moment, ens proposen teòrics horitzons amb feina per a tothom, i ben pagada: la sortida miraculosa de la crisi que patim.

Vist el panorama, es podria pensar que cap de les organitzacions polítiques que concorren a les eleccions té interès real a mobilitzar el personal, a il·lusionar-lo, a convèncer els indecisos de la transcendència del vot. No és gens estrany que la gent es quedi cada vegada més a casa els dies d'eleccions. S'estén un “ja s'ho faran” resignat, com si la gent pensés que el seu vot no ajudarà a resoldre res. A més, la societat comença a mirar malament aquells que es declaren votants convençuts. Passa com en aquelles escoles en què els bons alumnes, els que estudien i treballen, han de dissimular-ho per no ser mal vistos per la majoria. No anem pas bé.

Els partits, especialment els ben assentats en el panorama del país, tenen un bloc de vots consolidat, fidel, convençudament segur. Per tant, que els indecisos no votin és la manera més segura de mantenir les posicions de sortida, que els són sempre favorables. Que es quedin a casa, deuen pensar, i que no ens compliquin la vida amb decisions personals incontrolables. En política continua essent veritat aquella dita que recorda que el que no decideixes tu ho decideixen els altres. I els altres són ells.

De manera que oblideu les campanyes, oblideu les mancances en els programes, deixeu-vos de manies i de tendències. Feu una repassada a les promeses impossibles i decidiu quina us aniria més bé. Si feu prou colla, sereu vosaltres els que decidireu qui ha de dirigir el país els anys vinents. La democràcia és imperfecta, ja ho sabem. Però cal conservar-la i defensar-la amb les dents si imaginem poder-la millorar. Tenim els candidats que ens mereixem i tindrem els governants que decidim. Entre tots potser farem que l'impossible es faci real.