Endavant i una mica cap amunt

Mira que n'arribem a dir i escriure de paraules tots plegats! Jo mateix, sense anar més lluny, i no pas en darrer lloc. És el signe dels temps, els de la informació i comunicació, però discrepo, permetin: d'informació autèntica, ben poca, i de comunicació veritable, segurament encara menys. I no dic això, ara, perquè estiguem en campanya electoral; fa temps que ho penso, tot el que portem amb els mitjans tecnològics convertits en serials clonats.

Les tecnologies de la informació i la comunicació –ja s'ha dit i comprovat– també poden arribar a ser (i ho són) contaminació ambiental, talment l'aigua, l'aire i la terra pol·luïdes. Per tant, si res i ningú –o gairebé– és el que aparenta (com també ens intenten fer creure, per tal que tots desconfiem de tots), la pregunta s'imposa: què carall estem fent? Com hem arribat fins aquí? Hi ha solució? El col·lapse ecològic amb què se'ns amenaça anirà paral·lel al lingüístic?

Fer-se aquestes preguntes, enmig del galliner polític homologat (els dels cinc magnífics que combaten com gladiadors per a ser coronats en un Parlament en què també es parla molt, però es decideix poc), no deixa de ser un exercici retòric, naturalment condemnat al fracàs, però aquest art, el de l'eloqüència concisa i humanista, es troba a faltar enmig de la múltiple vomitada comunicativa.

Al marge d'aquesta pantalla gegant que ho ocupa tot (premsa, ràdio i televisió), que no deixa intervenir qui no vol participar i, per tant, no s'arrossega per ocupar un trosset dels aparells de la gran buidor orquestrada, és on es produeix el miracle de la Paraula viva, com demanava Joan Maragall en els temps de Solidaritat Catalana, ara fa una mica més de cent anys.

I és que la “solidaritat”, la “comunió humana”, la “col·lectivitat”, “el poble” i totes les grans causes que vulgueu, són les que des d'aquella època –i més encara en dictadura, però igualment en el model de democràcia que tenim– han quedat sacrificades en l'altar del Sistema de Depredació, que ha instigat l'individualisme ferotge, la competitivitat desregulada, l'afany desmesurat de possessió acumulada, la indiferència davant el sentit social de l'existència i, en fi, i com a conseqüència, el desmembrament del teixit ecològic, econòmic i humanitari de la vida.

No solament els grans mots han quedat sacrificats, sinó, el que és més greu, pervertits, sobretot si pensem en mans de qui han quedat mots com “popular” i “socialista”, per no parlar ja dels més genèrics de “demòcrata”, “liberal” o “nacionalista”. Aquests són els que es pastelegen el Parlament davant d'una indiferència general, la mateixa amb què han tractat la immensa majoria, a la qual acudeixen, cuita-corrents, perquè votin, perquè participin, però només en l'acte que facilitarà l'elecció de tots aquells que, després, no necessitaran els qui han participat.

Vaig molt equivocat en aquesta anàlisi? És que un recanvi complet –ara per ara imprevisible– en la política catalana faria canviar substancialment aquest panorama? Quan això sigui possible, ho serà no tant per la fixació ideològica de tots aquells que s'ho proposin, sinó més aviat –em sembla– per la qualitat dels valors morals (humans, en definitiva) de tots aquells que s'arrisquin a assumir i localitzar els valors universals pels quals han treballat els grans idealistes, uns valors (justícia, veritat, dignitat, llibertat...) que han entrat en col·lisió –i se'ls ha fet seus– el sistema econòmic dominant, convertint l'espècie humana en números a disposició i el seu àmbit natural en immens rebost de saqueig.

Tot això em sembla d'una evidència palmària. El problema és sempre el mateix: com es garanteixen la seguretat i la subsistència? Qui orquestra aquesta música: un govern mundial o líders amb forta personalitat? Quines dimensions socials han de tenir les mesures a implantar?

Tots aquests i altres aspectes són els que haurien d'entrar en el debat electoral, però aquí gairebé tothom no vol tocar gran cosa d'essencial i, per tant, el sistema democràtic continuarà essent un monopoli de les grans institucions (Estat, partits i financers), talment com en dictadura, però amb la diferència que es deixa parlar tothom, per bé que no tothom pot utilitzar la intensitat de megàfon que li caldria.

Tanmateix, les coses poden invertir-se: aquells, molt pocs, que fins ara han copat els grans mitjans (al capdavall per repetir obvietats) poden ser poc a poc desplaçats per aquells altres, molts, que només han tingut un radi de difusió reduïda però consistent.