Cara a cara

La campanya electoral és per als que la seguim una mena de bucle temporal. Sona el despertador. Arribes a la seu del partit que segueixes. Puges a l'autocar folrat amb la cara del presidenciable. Vas a l'acte o al míting de torn. Sents el mateix discurs cada dia –la gent canvia però els periodistes no i, després de dos dies, el podrien recitar sense problemes–, escrius i comentes amb els companys. I tornes al punt de sortida. Així durant dues setmanes seguides.

Totes les campanyes són iguals. Amb mítings llampec, videojocs escandalosos, anuncis irreverents, amb algun insult que s'escapa... més o menys està tot inventat. I les dinàmiques dels partits catalans també estan clares d'entrada. El PSC i el PP han optat per les estrelles convidades provinents de Madrid; CiU, per fer una campanya lineal sense riscos, i ERC i ICV, mirant de treure el cap entre els grans.

Per això, es va veure una espurna de llum amb la possibilitat de celebrar un cara a cara entre José Montilla i Artur Mas. Tots dos s'hi havien avingut durant la precampanya. El PSC, però, en volia dos: un en català i un segon en castellà per una televisió estatal. Les negociacions entre les dues forces es van trencar aleshores –els socialistes culpen Felip Puig i CiU en fa responsable el PSC–però Montilla es va treure l'as de la màniga en l'últim segon del debat de TV3, acceptant-ne un únic en català, i Mas va recollir el guant.

La incertesa ha durat dos dies. Un total de 48 hores en què la campanya s'ha aturat i tothom ha estat pendent del duel a dos, inèdit en unes eleccions catalanes. Els partits exclosos del debat el van impugnar i la Junta Electoral de Barcelona, posteriorment avalada per la Central, a Madrid, els ha donat la raó. Tot plegat per una qüestió de forma: els interessats haurien d'haver avisat amb cinc dies d'antelació del cara a cara.

Amb el dubte de si el PSC era conscient de la formalitat i el dubte de si a Mas ja li ha anat bé que no hi hagués debat, els perjudicats, un cop més, són els ciutadans. La campanya arriba a la recta final. Ho fa repartint culpes uns a altres i assenyalant-se amb el dit com a responsables. De nou, cap novetat.