Reflexionem

Avui, en un bateig redundant, queda oficialitzada la jornada de reflexió. Caldria una important dosi d'infantilisme per creure que, enmig de la treva d'aquest dissabte, els electors estan centrifugant tota la informació que han rebut durant els darrers quinze dies i, sense interferències ni consignes, realitzen un silenciós exercici d'introspecció per decidir què voten demà. Seria molt empobridor que algú hagués prescindit de la reflexió activa al llarg de tots els dies d'una legislatura política i que cregués que és bo deixar-la per a última hora. Reflexionem, doncs. Que és, al capdavall, el que hem fet sempre.

Avui fa exactament vint dies el diari El País publicava una extensa entrevista a Felipe González. En aquella entrevista l'expresident, com un aspirant de Hamlet trufat de Ciceró i de De Gaulle, confessava que durant el seu mandat va tenir ocasió de volar (és a dir, d'assassinar) la cúpula d'ETA. I, fent passar bou per bèstia grossa, la majoria de mitjans de comunicació no van reparar en l'atrocitat consegüent de la confessió de González: l'expresident, des dels càlids tons de la bellesa de la seva vellesa, declarava que no sap si va fer bé de no executar aquella possibilitat. Aquestes paraules de González, que en el seu dia es va negar a celebrar la mort de Franco al·legant que “no seré yo quien brinde por la muerte de un español”, han merescut un silenci putrefacte, només trencat per una gran Pilar Rahola. L'Estat de dret no ha actuat, els editorials dels diaris han preferit mirar cap a un altre cantó, els partits polítics no han apel·lat a una investigació... Com si no qüestionessin la base primordial de la democràcia i com si no inauguressin temps d'involució contrareformista, a hores d'ara aquest silenci és tan o més preocupant que les calculades confessions de González.