El primer heroi

Del 15 al 22 de novembre, molta gent, al Facebook, ha substituït la foto del seu perfil per una d'un dibuix animat, heroi de la seva infantesa. Molta gent també ha convidat els seus amics a fer el mateix. La Isabel hi ha posat l'Abella Maia. La Cristina dubta. Però no sempre dubta, la Cristina. Jo també hi he volgut participar. En Jan i en Trencapins, la patrulla dels Castors, el detectiu Gil Pupil·la. Una mica més tard, en Tintín i els barrufets. Però altres amics del Facebook, més matiners que no pas jo, ja els havien triat. Sort que la infantesa pot estirar-se com un xiclet. Llavors, he pensat que, a començament dels seixanta, els nostres herois dels còmics sortien al Tbo i eren uns herois de misèria, no ben bé uns herois. Don Carpanta, Doña Urraca, els personatges de 13 rua del Percebe, la família Ulises, que no acabava d'agradar-nos perquè ens hi vèiem. Doña Filomena, l'àvia. Doña Sinforosa, la mare. Don Ulises Higueruelo, el pare. El gos Treski, i la Merceditas i en Policarpito, els fills. Els nois com jo érem en Policarpito i, què voleu que us digui?... A classe, ens avorríem tant com continuen avorrint-se molts de nois i noies avui. (Avís per a futurs consellers d'Ensenyament: els portàtils no solucionaran res. La imaginació, la passió i l'empatia són les úniques armes amb què podem comptar els que ensenyem). En aquelles escoles, moltes noies i nois com jo vam haver d'inventar-nos el nostre heroi. Era en castellà. “Con un seis y un cuatro, aquí tiene su retrato”. L'he tornat a fer. M'hi he vist, m'he vist tal com era en aquells anys. Fa uns dies, ho deia un editor al Facebook citant Camus: “El pensament d'un home és abans que res la seva nostàlgia”.