Novecento

La primera paraula del que li tocava escriure per aquell dia no li venia, i no podia ni començar el relat. Va sortir de casa a la fredor del capvespre per si la paraula esquiva li venia a l'encontre; l'ambient, era fat, aturat; tot de cop, el ponent entrà per un carrer estret i aviat tot s'humitejà: ni en els carrers recollits i acollidors de la seva preferència hi trobà millor acolliment. En arribar a la platja, el mar era tot negre com de tinta, sense que cap llum de vaixell hi posés senyal. Va pensar: “El mar no hi és”, i va tornar a casa una mica desconcertat. En entrar-hi, de cop s'adonà que el que buscava no era una paraula, sinó un llibre petit que tenia a casa, i el títol –Novecento– havia de ser la paraula buscada. L'autor, Alessandro Baricco –un torinès espavilat– hi va escriure una metàfora meravellosa i impossible però no absurda. Època, 1900 i pocs: un vaixell fa el transport d'emigrants cap als EUA; un dia sobre un piano a la gran sala de la nau dins una capsa buida de llimones hi troben un nadó, part furtiu d'alguna emigrant. La criatura creix al vaixell, sense sortir-ne mai: és l'indocumentat perfecte, i s'hi troba bé. A bord, coneix el món en els milers de passatgers que hi passen, és conegut de tots ells i se l'estimen, perquè aquell és un ser diferent i bo que toca al piano totes les músiques que sent al vaixell, innovades, excelses, mai oïdes abans. Fa feliç i mor amb el vaixell. Per voluntat. Per nom, algú li havia posat Novecento.