I moltes nous

Carme Chacón, símbol vivent d'aquell PSC del “si tu no hi vas ells tornen” i de l'etapa en què els socialistes van obtenir més vots a Catalunya, titula aquesta setmana un article a la premsa amiga titulat “Molt de soroll i poques nous”, en una nefasta traducció literal del “Mucho ruido y pocas nueces” (”Much adoe about nothing”) de Shakespeare, que no sé si és culpa de la traducció automàtica del diari o dels paràmetres castellanoparlants de la ministra. El cas és que en l'article es queixa de com el soroll ha “impedit que es valori prou” la “gran gestió” de Montilla.

El que entén per soroll és l'independentisme d'Esquerra Republicana de Catalunya, el sobiranisme inconformista i victimista de Convergència i Unió i el boicot constant del PP. En cap cas la ministra no s'adona que Pujol va tenir el mateix soroll, per part dels altres partits, i que no per això la seva tasca governamental va obtenir valoracions desastroses. No, el soroll no és a fora: el que hi ha és un profund silenci a dins. Un silenci sepulcral, clamorós, buit, trist, total. Una manca absoluta d'idees, de capacitats i de coherència. Una gestió pobra i sectària, basada en la pròpia supervivència, i incapaç d'assumir responsabilitats ni crítica. I això val per als tres membres del tripartit.

La sorpresa d'aquests set anys, la gran notícia, el factor de profunda anàlisi, és CiU. És la fortalesa dels nacionalistes, i en concret d'Artur Mas. La capacitat per resistir un deliberat, explícit i quasi literal intent d'exterminació. CiU va fer alguna cosa més que passar a l'oposició després de 23 anys de pujolisme: va patir un enterrament abans d'hora, i se'n van repartir les restes abans d'hora. I va semblar que es podia engabiar el nacionalisme que CiU representa sota un concepte genèric de “dreta” que ja mai més no aglutinaria grans majories. Ha resultat, però, que hi ha corda per al nacionalisme català. Que hi ha espai sòlid per a l'opció que CiU representa, si aguanta bé i amb un lideratge fort. Que després de set anys de molt soroll per a no res, hi ha una alternativa forta que proposa un canvi de partitura. I sens dubte va més enllà de repartir-se les “nueces”.