Una nit a l'Auditori

El de divendres passat a l'Auditori no va ser senzillament un concert. S'hi aplegaven moltes capacitats i emocions. És fora del comú que amb l'empenta d'una empresa metal·lúrgica gironina –que ho ven gairebé tot fora del país i a qui, per tant, no li cal la publicitat– s'hagin concitat tants elements per produir un efecte sorprenent: la unió de la música, la tradició, la creativitat i l'esforç col·lectiu de moltes persones que fan possible una edició darrere l'altra d'enregistraments sonors i de concerts que porten el segell de la terra i dels seus homes i dones d'avui.

Quan fa tres anys es va presentar per primera vegada la Simfònica de Cobla i Corda, semblava que era un experiment més dels molts que s'han fet al llarg del temps per trobar un camp més ample per a la cobla i perquè no quedés ancorada exclusivament en les audicions de sardanes. Sovint hem pressentit que aquells conjunts formidables que va inventar Pep Ventura de flabiols, tibles, tenores, trompetes, trombons, fiscorns i contrabaixos, reunien una sonoritat extraordinària, que no podia reduir-se al que pot suposar la música folklòrica de qualsevol altra regió o país. Però ens agradés o no, des de fora encara els semblava que la cobla té els límits que li marquen la història i la geografia catalana. Fins que es varen treure de la màniga aquesta Simfònica de Cobla i Corda. En sentir-la –més que escoltar-la– comprenem que hi ha un camp amplíssim per recórrer i per presentar a públics d'altres sensibilitats, distintes a la nostra, una conjunció de música d'una sonoritat genuïna, assimilable a qualsevol altra composició d'orquestra que es pugui formar.

No deixa de sorprendre igualment la capacitat de convocatòria: poder aplegar en un mateix esforç la Principal de la Bisbal i l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, així com compositors i músics com Francesc i Josep Cassú (a cada casa en toca un, però a la família Cassú n'hi varen tocar dos!), Carles Coll i la flor i nata dels compositors catalans, la majoria dels quals eren a l'auditori quan es varen tocar les seves peces, no és cosa fàcil, bo i considerant que molts músics tenen “un rei al cos” i no els agrada homologar-se amb cap altre col·lega... La música desplegada divendres, que es conté en un enregistrament sonor que ja és el tercer de la sèrie, no necessita d'oients excessivament experts, perquè en les seves arrels sorgeixen melodies que tots portem a dintre, fins i tot des dels tendres anys de la infància. El valor afegit va a càrrec de l'assemblatge harmònic de les diferents sonoritats, aconseguint elevar a la categoria de simfònica una música vella i coneguda, que semblava només destinada al consum intern de cada persona.

L'auditori va complir bé la seva funció. La seva acústica permet reconèixer el so de cada instrument, encara que actuï en ple tota l'orquestra. L'únic retret l'hauríem de fer a l'Ajuntament pel caos que es forma a l'hora de deixar els vehicles dels espectadors. Ningú no s'ha preocupat d'ordenar i organitzar un aparcament lògic per a esdeveniments com aquest, quan en uns minuts va aplegar un miler de persones. Allò és un campi qui pugui i s'hi hauria de posar remei. En aquests moments d'incertesa econòmica, quan tantes empreses s'han refugiat a les seves “casernes d'hivern” reduint activitats i patrocinis per evitar despeses... l'esforç continuat i metòdic de Metalquimia per seguir posant a la palestra la creativitat de la música catalana, cal remarcar-lo com un fet precís, d'una importància fora de mida.