Pregunta habitual sobre instituts
Ja fa més de deu anys de la reforma educativa, l'ESO que cursen tots –repeteixo, tots– els adolescents d'entre 12 i 16 anys als instituts. I diré que l'invent no té cap ni peus per aprofitar la frase: és un fet que els peus de tots els adolescents no poden ser calçats amb el mateix número de sabates, però en canvi hom ha pretès –inútilment, és clar– una mateixa mida per a tots els caps sense tenir en compte que hi ha caps que presenten un número per a la cuina, o per a la matemàtica, o per a la fusteria, etcètera. Hi ha persones que a vegades pensen sobre aquest sistema d'escolaritzar els joves i, quan poden, demanen aclariments. Solen partir del fet que als instituts un cert caos domina l'ambient i se solen interessar pel nivell de “mà dura” –en solen dir– i de fins a quin punt és eficaç; saben que la mà dura física fou desterrada fa anys dels centres d'ensenyament, però no saben que la mà dura metafòrica, que hauria de ser correctiva, hom ha procurat que fos laberíntica, pensada per dissuadir el docent que vulgui usar-la. Entretant ordeixen un embolcall de compassió destinat a l'ensenyant que els queda més a prop, el que en un parell de dècades ha passat de ser un professor a una supernanny en el millor dels casos, o, més correntment, un individu que es fa càrrec, massa poques hores del dia i sobretot massa pocs dies dels que té l'any, dels fills quan no dormen, no fan esport ni activitats extraacadèmiques....