De funcionaris i autonomies

A mesura que s'agreuja la situació econòmica s'aixequen veus que demanen la reducció del nombre de funcionaris i de les administracions autonòmiques. Es tracta d'una visió primària, demagògica, per tapar una realitat més complexa que exigeix respostes que passen per gravar de manera equitativa els beneficis del capital, per exigir responsabilitats a les entitats financeres i polítiques que ens han portat on som ara, per intentar millorar la productivitat i la competitivitat de les empreses i dels treballadors, per fer més eficient la gestió dels sectors públic i privat i per combatre de manera eficaç la corrupció i l'economia submergida.

En el cas dels funcionaris es pren com a referència la proposta de David Cameron de reduir de mig milió (una mica menys del 10%) el total al Regne Unit. S'oblida que la reforma aprovada pel govern espanyol ja inclou una mesura de resultats similars: amortitzar en els propers quatre anys nou de cada deu places que quedin vacants a l'administració, la qual cosa equival al 10%. S'oblida també que els 2,66 milions de treballadors del sector públic representen el 5,5% de la població total (1 per cada 18 habitants), l'11,6% de la població activa i el 14,3% de la població ocupada, percentatges inferiors a la mitjana de la UE, per sota de països com ara Suècia, Finlàndia, Bèlgica, França, Holanda... i a un nivell similar al del Regne Unit, Itàlia i Alemanya. S'oblida, igualment, que, en contra del tòpic, el 40% dels treballadors de l'administració pública no tenen plaça en propietat i, per tant, es troben en condicions semblants a les dels treballadors del sector privat.

Un estudi de Foment del Treball ha posat en relleu que entre el 1998 i el 2007 a Espanya el total de treballadors del sector públic va passar de 2.117.164 a 2.582.846 (un increment del 22%, semblant al de la població total), corresponent l'augment més important a les administracions autonòmiques (+ 92%), mentre que es reduïa l'administració estatal (-32%). Un 50,3% treballaven a l'administració autonòmica (a Catalunya, el 54,2%); el 21,7%, a l'estatal (10,8%); el 24,1%, a la local (32,7%), i el 3,8%, a les universitats (2,3%). Ara bé, no totes les comunitats són iguals. Així, l'any 2007, a Extremadura els funcionaris representaven el 8,5% de la població total i el 28,7% dels ocupats; a Catalunya eren només el 4% i el 9,8%, el darrer lloc del rànquing. En paraules de Joan Rosell, perquè Catalunya s'aproximés a la mitjana estatal, caldrien 124.000 ocupacions públiques més i, a l'inrevés, en sobrarien a Espanya 781.000.

Acomiadar funcionaris per reduir despeses i aprimar l'autogovern de les comunitats autònomes, vet ací la fórmula màgica per sortir de la crisi. Per on es comença, pels metges i les infermeres, pels mestres i els professors, pels mossos i la policia, pels jutges i els fiscals, pels funcionaris de presons i de justícia, pels bombers i correus... perquè en conjunt són gairebé les tres quartes parts del total. Estem disposats a prescindir o privatitzar els serveis que presten? La qüestió no és retallar sinó reestructurar globalment l'administració pública per fer-la més eficaç i sostenible i per millorar la productivitat dels que hi treballen.

Per acabar, en determinades ocupacions el sistema de funcionariat no és el més eficient. A la universitat sembla molt més adient el sistema de relacionar el lloc de treball i la retribució amb la productivitat –recerca, impacte social del coneixement, publicacions, excel·lència en la docència–, com a les universitats anglosaxones. Aquesta és una via a explorar, com ja feia la llei d'universitats de Catalunya del 2003, i possiblement traslladable a altres sectors de l'administració pública.