Catalunya, país de classe mitjana

2

en gairebé la meitat dels casos, i de 90 a 119 m

2

en un 29%. Capes mitjana i mitjana alta enfront d'un 4% d'elit que gaudeix de domicilis de 180 m

2

o més. Quant a la possessió de béns durables, la TV senyoreja totes les llars, i demostra que als països desenvolupats es creen necessitats que van més enllà de la mera subsistència alimentària, la salut i l'educació. Per pobre que se sigui, l'aparell audiovisual es té, ni que hagi de ser en blanc i negre.

Una altra qüestió quasi essencial correspon als vehicles motoritzats, vist que un 84% dels catalans disposen d'automòbil (en un 60% de primera mà), mentre que un 15% van en moto.

Quina dada grinyola en aquesta radiografia? Doncs la relativa a la renda per habitant, xifrada en 16.400 euros. És molt probable que ens trobem davant d'una errada, atès que la renda per càpita atribuïda a Espanya s'eleva a 35.000 euros. ¿Tan pobres som els catalans que fluctuem entre la renda de la República Xinesa (país emergent encara en precari) i la de Líbia? Ens manca un millor finançament, però no fins a aquest punt.

En l'aparat concernent a la identitat i reflectit en l'ús que es fa de la llegua, els resultats indiquen que l'idioma propi es troba en una situació fràgil, ja que a casa no el parlen ni la meitat de la població (48%); a la feina un 55% (probablement a les institucions públiques), i amb les amistats només un 41%. És clar que el bilingüisme s'exerceix en tots tres àmbits, sobretot amb els amics, sense que s'especifiqui, però, quina és la parla preeminent.

¿Els resultats de les recents eleccions ratifiquen aquests components de la societat catalana? Potser sí quant al perfil de classe mitjana més o menys aposentada, i potser també quant als vots que van a parar a partits de vena espanyolista.