Amb aquella alegria
El millor Paul Auster
La culpa, la fugida, el destí, el passat tossut, els secrets, la crisi, l'art, l'amor, la por. L'esperança i el desencant. La vida, tan estranya i fonedissa. És la nova novel·la de Paul Auster. Bravo.
Atenció, lectores i lectors: Paul Auster torna a ser Paul Auster. El meu. I el teu, i el de tanta gent. Massa gent, segons els crítics elitistes (perdó pel pleonasme) que per res del món no voldrien coincidir en gustos ni amb tu, ni amb mi ni amb la mare que els va parir. Tant se val: el gran Auster ha tornat a escriure una novel·lassa de les que ens empenyen a posar-nos un barret només per poder-nos-el treure. Als seus peus, senyor Auster. Quin plaer llegir Sunset Park (Edicions 62 en català i Anagrama en castellà) i constatar que sí, que aquest cop sí, que el de Brooklyn ha revifat després de dues o tres novel·les que, ai, no m'havien fet ni fred ni calor. Que m'havien fet minvar secretament, i molt a pesar meu, l'admiració cap a un escriptoràs a qui sempre he defensat com si fos mon pare, fins i tot quan ja havia patit el mal dels autors comercials: esdevenir massa popular per continuar sent un nom de culte.
“Els escriptors no haurien de parlar mai amb els periodistes. L'entrevista és una forma literària corrompuda que no serveix cap propòsit que no sigui simplificar allò que no s'hauria de simplificar mai”. Ho diu Paul Auster en boca del narrador de la seva última novel·la, i jo l'entenc, però alhora agraeixo al refotut sistema capitalista que els escriptors que m'han seduït estiguin condemnats a fer gires promocionals. L'ofici de periodista cultural, segons com, és un luxe: llegeixes una novel·la que et fa feliç (i que et desperta una enveja perillosa: mataries per escriure un llibre com aquell) i després tens l'oportunitat de parlar-ne de tu a tu amb el seu autor. De mirar-lo als ulls, de donar-li les gràcies, de fer-li una pregunta que s'aparti del guió, de treure-li la cuirassa amb elegància, intentant que se senti més acompanyat que desprotegit. No ho digueu a ningú, que ja em costa prou guanyar-me la vida: hi ha feines que les faria de franc. O pagaria per fer-les, així com els científics paguen per publicar en revistes de prestigi (no, jo tampoc ho sabia: m'ho va explicar fa quatre dies un amic investigador).
El protagonista de Sunset Park conclou que no val la pena esperar un futur quan no hi ha futur, i que en endavant s'ha de limitar a viure només el present fugaç. Carpe diem. Aquests dies faig als meus fills adolescents el discurs contrari: no té sentit ignorar les conseqüències del que fem, si no és que sabem segur que ens morirem d'aquí a pocs minuts. I, tot i així, hi ha pronòstics mèdics que s'equivoquen.
Per poc que pugueu, cancel·leu compromisos i endinseu-vos avui mateix en Sunset Park. No crec que us hàgiu de morir demà, però per si de cas.
