Puntualitat

Poden canviar els governs, poden venir inundacions o terratrèmols, poden caure i pujar les borses, però els humans necessitem saber que vindrà l'hivern i que, si som a l'hivern, la primavera no pot tardar. La puntualitat és l'estratègia que té la naturalesa per oferir-nos consol davant del caos. Contra la incertesa, l'implacable ritme dels cicles naturals. Per això no podem evitar un sentiment de tranquil·litat quan veiem que ja preparen el mercat de Santa Llúcia a la plaça de la Catedral o quan diuen que neva als Pirineus just abans del pont de la Puríssima. A la fleca el pa ens espera, calent, com cada dia, i el subscriptor d'El Punt rep el seu diari de bon matí. Acomboiats per l'ordre i la puntualitat afrontem millor els estralls del temps i les seves fuetades, inevitables i cruels. Un savi de primera, l'amic Chesterton, ho tenia tan clar que es va empescar una tècnica feta a mida per no fer tard: “L'única manera segura que he trobat d'agafar el tren a l'hora consisteix a perdre l'anterior”. Hem d'imaginar el voluminós Chesterton traginant la seva persona cap a l'estació, paraigua en mà, amb la il·lusió de saber que si perdia el tren anterior pels pèls, era segur que podria agafar el que li tocava. Un s'ha de conèixer a si mateix i s'ha de saber planificar. Fer les coses a l'hora, sobretot quan un es fa gran, esdevé una necessitat biològica. I en els rituals (funerals, actes institucionals) la puntualitat forma part de la cerimònia. Només sé d'un cas en què el retard en un acte formal em va semblar raonable: quan Michael Collins va arribar al castell de Dublín el 16 de gener del 1922 per a la cerimònia de la independència d'Irlanda, els representants de les forces britàniques que es retiraven de l'illa li van retreure el retard: “Ha arribat set minuts tard!”. La resposta de Collins: “Hem esperat set-cents anys aquest moment. Està bé que vostès s'hagin hagut d'esperar set minuts”. En circumstàncies excepcionals, un petit retard pot tenir sentit.