Catalunya i el PSC
El resultat de les eleccions al Parlament, amb una imprevista participació a l'alça, ha produït un canvi dràstic: CiU s'ha alçat amb una important majoria i el PSC ha anat avall, amb transvasament directe d'una formació a l'altra a la mateixa perifèria metropolitana. La greu crisi econòmica i el punt mort en la relació entre Catalunya i Espanya demanaven un govern prou fort. I CiU ha estat capaç d'oferir-lo, cosa que no ha pogut fer el PSC, atès el qüestionament imperant sobre la fórmula tripartida de les esquerres (des del mateix PSC) i atesa la seva incapacitat congènita per creuar en solitari l'equador de la centralitat electoral.
Vet aquí la gran creu del PSC, el partit del restabliment de la Generalitat, el partit de la unitat civil del poble de Catalunya, el partit del municipalisme català, el partit de les polítiques socials, el partit del nou estatut i el nou finançament (que ha multiplicat per 7 l'obtingut per CiU). Les condicions obligades (aliança unívoca amb el PSOE) per assegurar la seva funció de garant de la unitat civil, li han comportat un greu handicap a l'hora de guanyar-se una credibilitat nacional suficient a les eleccions.
Una credibilitat que és imprescindible, en qualsevol país, per a qualsevol partit, d'esquerres o de dretes, que vulgui governar en solitari. Un partit amb aquesta ambició necessita invariablement dues coses: tibar eficaçment els sectors socials que representa més directament, així com aconseguir que la franja central de la societat, tan indecisa i tan decisiva, arribi a la conclusió que es tracta del partit que ara convé al país, el que millor pot representar els seus interessos, la seva continuïtat, la seva evolució propera.
Així ho han aconseguit, en un moment o altre, tots els homòlegs del PSC, en els àmbits respectius: el PSOE a Espanya, el Labour a la Gran Bretanya, el PS a França, l'SPD a Alemanya... Ho fa el PSOE quan afluixa amb les coses de Catalunya perquè veu la franja central espanyola abduïda pel nacionalisme del PP. Catalunya no n'és una excepció. Ben al contrari: com a tot arreu, la majoria política catalana pren forma a partir de dos eixos: l'eix dreta-esquerra i l'eix nacional. No hi ha majoria possible si no s'excel·leix prou en tots dos.
Aquest, tanmateix, no és l'únic problema del PSC. La crisi econòmica ha fet forat en els sectors socials que li són més afins: els treballadors, els habitants de les perifèries urbanes (que, a Catalunya, per obra dels socialistes, no són les degradades i desagregades banlieues parisenques). D'aquí a dos anys, en les eleccions espanyoles, potser el PSOE ja haurà aconseguit girar full. Les eleccions catalanes, en canvi, han tingut lloc l'endemà mateix dels ajustaments econòmics decretats pel govern de l'Estat, i ha tocat al PSC entomar-ho i rebre'n les garrotades. D'altra banda, és evident que tot el socialisme democràtic es troba avui sotraguejat per la contundència amb què l'economia global, en absència d'un poder democràtic al mateix nivell, dicta la seva llei de la selva i atempta contra l'estat del benestar i contra la democràcia mateixa. Només una represa europeista, de signe progressista, pot fer-hi front, mitjançant la concertació amb altres poders continentals del món, disposats a instaurar un grau suficient de governança global. El repte és tan gros com urgent i imprescindible.
Cal una reflexió serena a can PSC, amb una voluntat tossuda de consens intern. Només així el PSC podrà fer els canvis necessaris sense afeblir-se, sinó eixamplant al màxim el seu espectre, de manera que pugui esdevenir el gran partit socialista que sempre ha volgut ser, des del seu naixement, i que avui Catalunya necessita com mai.
