Ens tallem les venes?
A voltes amb això de Catalunya, els catalans i el català no sabem si tallar-nos les venes de pena o deixar-nos-les créixer d'alegria. Com deia l'acudit: van set catalans en un avió i, amb temps per davant, parlen ara de la vida ara de la feina, com si es poguessin destriar. Vet aquí que s'adonem que, d'aquells set catalans que treballen a Catalunya només un treballa en català. Una dada interessant. No sembla pas que de l'idioma n'hagin fet una opció de vida, potser la vida els hi ha portat, i ja se sap que de la llengua com de la família val més no preguntar; per tant, cenyim-nos als fets.
El que fa en català està en minoria, deixem-lo estar. Dels altres, dos van començar en català, però l'evidència del mercat els va dur a un bilingüisme dur i van acabar fent-ho tot en castellà. La resta, en qualsevol cas, fa temps que es guanyen les garrofes en aquest idioma. Una altra dada: els individus en qüestió es dediquen al periodisme i a la divulgació. No sabem si hem d'estar tristos perquè tots no poden guanyar-se la vida en l'idioma del país o contents perquè la indústria editorial catalana, de llarga tradició en les dues llengües, els ha permès una sortida professional. En qualsevol cas, brinden per la feina, i que no en falti! Perquè... com acabava l'acudit? Ah sí, qui era el ben parit que es tirava sense paracaigudes? Res, un de set... una dada interessant.
