Gran safareig

Passar del vilatge global profetitzat pel vell McLuhan (amb la TV com a buc i mascaró de proa) al safareig també global (amb internet en funció idèntica a la d'aquells) era només qüestió de temps. I el que més ha exacerbat ara la sinècdoque ha estat –és– el sidral sideral provocat per aquest filibuster (o, en versió actual, hacker) de Julian Assange i els seus wikileaks.

I bé, cert que allò que per als uns és viscut com un drama (els qui en surten esquitxats), per als altres (els qui s'ho miren de la graderia estant) no va més enllà del simple sainet. Ara: entre el plany d'aquells i la xala d'aquests, una veritat, si més no relativitzadora, es dreça immutable. Va formular-la Pascal (pensament 655 de l'edició de Le Guern) i constata que si tots els homes sabessin el que diuen els uns dels altres, no n'hi hauria en aquest món ni quatre que fossin amics entre ells. I això val tant per a les relacions de veïnat com per a les de família o de gremi o, com és ara el cas, per a les de països.

Heure'n, doncs, escàndol no deixa de ser sinó una reacció a mig camí entre la ingenuïtat tòtila i l'interessat cinisme. Qui no diu atrocitats o certeses (totes més o menys impugnables o matisables) sobre els altres? I què s'espera llavors que diguin els altres, si no, a propòsit d'ell?

Com tot això esdevé comportable?, es demana aleshores el net d'esperit. Doncs assumint que la convivència social (a casa, al barri o al planeta) sols és possible mitjançant un cert grau de mentida, d'hipocresia, de “diplomàcia”. Així van fabular-ho H.G. Wells i Joaquim Ruyra. Aquell des de la ciència-ficció, aquest des de la rondallística. La ingesta d'un beuratge i la intervenció celestial duen els respectius personatges a dir sempre el que pensen i a saber-ho tot dels altres, amb resultats no cal dir que destructius.

La salvació està llavors a no voler saber-ho tot o a fer com si no se sabés. Ignorància olímpica, doncs: el millor antídot al safareig global.