Efecte Sotil

Va ser una tarda que havia d'anar a corre-cuita a l'altra punta de la ciutat. Vaig agafar un taxi i, de tant adelerada com anava, em vaig asseure al davant. La taxista comença a buscar l'adreça al GPS i en un mapa amb una parsimònia que fa patir. Li faig avinent que tinc pressa, que ja faig tard per un tema del diari. Ella aprofita per queixar-se que els diaris mai parlen bé dels taxistes. Ja hi som. Intento demostrar-li que no hi ha cap contuberni contra el sector. I aquí la conductora, a qui anomenarem Dolores, de trenta llargs o quaranta i pocs, després sabré que és peruana, comença a sorprendre'm.

Al seu país s'havia posat en política: a l'escola religiosa ja feia anar de corcoll les monges i a la universitat, on va fer sociologia, va estar en moviments estudiantils. En va acabar desencantada. Ara salta les pàgines de política del diari per aturar-se –diu amb una espurna– a les d'esports, i sobretot, a les del Barça.

La Dolores està preocupada pel retrocés dels drets de les dones. Molesta, comenta que l'altre dia va agafar un matrimoni àrab en un hotel de Barcelona i que la noia anava tapada fins al capdamunt. Com és que és del Barça?, li pregunto. “Quan arribes a un lloc, t'has de fer d'algun equip, el Barça sempre m'ha agradat, i fa anys que va tenir un jugador...” Sí, el Cholo Sotil!, m'avanço. Que és gran, l'agermanament futbolístic, que n'arriba a creuar de fronteres. I després se m'acaba de guanyar. “Sóc del Barça i renyo les amigues que parlen malament de Catalunya”.

En un tres i no res, la senyora ha creat una atmosfera entranyable –a partir d'ara serà l'efecte Sotil– i, valent-se de carretades d'humanitat, ha resumit i concentrat una actitud cívica. Una conducta de sentit comú que esbotza recels, que fa confiança, que fa bé, que fa miques la crispació atmosfèrica que provoca danys col·laterals com petards esbarriats. El cas més recent, l'avanç del racisme. Però en aquests petards esbarriats també hi podríem comptar la fragmentació del discurs o la seva desconstrucció a la negativa, per la via d'anar dient no: no sóc ni això ni tampoc allò altre. A la Dolores Sotil li faria una abraçada, si no fos que faig tard i al darrere uns cotxes botzinen. En baixar del taxi, penso que no costa tant parlar bé dels taxistes.