Necessària reflexió de l'esquerra

L'ensulsiada electoral del tripartit mereix una reflexió que ha d'anar més enllà de les imputacions externes: els negatius efectes d'una crisi econòmica no controlable que han malmès la credibilitat dels tres partits i que, com a la resta d'Europa, ha donat la majoria al centre dreta. Aquesta és una veritat a mitges que serveix per amagar els errors endògens que són molt més explicatius.

En termes generals i sense negar una acció de govern molt important en polítiques socials, les picabaralles entre els tres partits, la manca d'un lideratge fort i l'absència d'una política comunicativa potent han deteriorat la imatge del tripartit fins a l'extrem que avui és una fórmula de govern rebutjada per la majoria de ciutadans. Els resultats electorals denoten que, ara per ara, ni el PSC –que ha obtingut els pitjors resultats de la seva història i a qui CiU més que dobla en diputats–, ni ERC –que ha perdut més de la meitat dels diputats– no són una alternativa de govern i, si no reaccionen, corren el risc de quedar sense joc en l'aritmètica parlamentària –ERC és ja la cinquena força del Parlament.

L'escenari politicosocial del país ha canviat arran del procés estatutari i la sentència del Tribunal Constitucional. D'una banda, com posa de manifest el Baròmetre d'Opinió de novembre, l'atur i la precarietat laboral, el funcionament de l'economia i la insatisfacció política, per aquest ordre, són els tres motius principals de preocupació dels ciutadans. De l'altre, el percentatge d'enquestats que se senten només catalans se situa per damunt del 20% i els dels que se senten més catalans que espanyols arriba al 25%, superant en conjunt el dels que se senten tan espanyols com catalans (42,5%). Al mateix temps, aquells que voldrien que Catalunya fos un Estat independent superen ja el 24% i els que consideren que hauria de ser un Estat dins d'una Espanya federal arriba al 31%. La suma de crisi i desafecció obre un escenari nou en què les polítiques de fermesa davant la crisi (reducció del dèficit i del deute, protecció social, racionalització de l'administració, ajuda als emprenedors i a la millora de la productivitat, etcètera) i d'independència en la presa de decisions resulten fonamentals per obtenir la confiança dels ciutadans. I, en aquest escenari, el PSC ha fet la pitjor de les opcions possibles: reduir els marges d'autonomia respecte al PSOE i utilitzar la figura de José Luis Rodríguez Zapatero per mobilitzar un electorat que ja no existeix, puix la principal fuga de vots del PSC ha estat cap a CiU i prové dels sectors més catalanistes del socialisme. A hores d'ara, el problema ja no és només de tenir un grup parlamentari propi al Parlament de Madrid, sinó de decidir-se d'una vegada per abandonar la teoria de les dues ànimes del partit i bastir una alternativa socialdemòcrata no subordinada a Ferraz i al servei dels ciutadans de Catalunya als qui, com cantava Joan Isaac, se'ls remou “del cervell a l'estómac si ens trepitgen el dret a opinar”.

En el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya la situació és encara més galdosa. Les escissions, el rebuig del segon tripartit per una gran part de votants, els personalismes en la pugna pel lideratge han fet un forat immens en la formació republicana que no ha pogut evitar la sagnia de vots cap a SI (102.197 vots) i RCat (39.922) i cap a CiU (més de 50.000 vots), ja que la suma de SI, RCat i ERC, 360.165 vots, queda lluny dels 416.355 vots obtinguts per ERC el 2006. És cert que les escissions han clarificat ideològicament ERC, però també ho és que, juntament amb les pugnes internes i de govern, han provocat un descrèdit molt difícil de superar.

Per últim, ICV-EUiA es pot vanagloriar de ser qui menys ha perdut, només poc més de 50.000 vots i dos escons. Trist consol, ja que si no remunten en uns moments de sotrac socialista, quan ho faran? Haurien de considerar si no és una certa rigidesa dogmàtica la que els impedeix millorar els resultats quan les altres forces d'esquerra reculen.

En conclusió, totes les forces d'esquerra a Catalunya haurien d'iniciar un profund procés de reflexió per explicar-se com han arribat on són ara. I seria un greu error, com demanen alguns alcaldes, esperar a després de les eleccions municipals per dur-la a terme, perquè llavors, després d'una nova ensulsiada que per a alguns pot ser definitiva, serà massa tard. Podria ser gairebé la crònica anunciada d'una progressiva fragmentació i marginalitat política, la qual cosa el país no es pot permetre amb vista al futur.