Models d'oposició

Una de les principals obsessions d'Artur Mas, fins i tot abans de guanyar les eleccions, ha estat donar contingut a la creença que una manera de fer és una manera de ser. Humilitat, treball, esperit de sacrifici, diàleg i voluntat de consens són algunes de les característiques en les quals ha aprofundit el polític forjat en l'adversitat, i afirma que ha après de la seva etapa d'oposició. Ara afirma que aquests són els atributs que el definiran com a governant.

Les primeres decisions que prengui el nou president de la Generalitat i una certa perspectiva ens permetran valorar si Mas camina per la ruta que ell mateix s'ha marcat. Però per tal d'aconseguir fruits de la voluntat de diàleg i per arribar a punts de consens, cal trobar interlocutors a l'altra banda. Els que Artur Mas ha definit com a objectius de país necessiten una complicitat que vagi més enllà del seu entorn. La participació i els resultats poden indicar que té un marge de confiança força ampli de la societat. L'interrogant és com afectaran aquests mateixos resultats la resta de partits.

El Partit dels Socialistes de Catalunya viu immers en una profunda crisi que, segons alguns dels seus dirigents, amenaça el mateix futur de la formació. Encertar en els motius que han provocat la desfeta, rectificar i saber aplicar les solucions és el que els ha de permetre tornar a ser una opció per a l'alternança política. El buit de poder podria provocar una indefinició en la seva funció al Parlament, que, si s'acaba caracteritzant per una negativa constant, podria acabar desgastant-los més a ells que al govern.

Si el PSC ha de pair els pitjors resultats de la seva història, el PP haurà de fer el mateix amb els millors que mai ha aconseguit a Catalunya. De moment semblen empatxats: han aturat el desgast que els provocava Ciutadans i ja es veuen com la palanca que ha d'impulsar Rajoy a la Moncloa. Tots els seus moviments estaran condicionats fins que no hi hagi els resultats de les eleccions espanyoles.

Qui no es pot permetre ni la indefinició ni l'error és Esquerra Republicana. La direcció del partit assumeix ara el que molta gent els havia dit, que gran part del seu electorat no va estar d'acord amb les lluites fratricides, ni amb el segon tripartit ni amb la supeditació de les ambicions nacionals a altres interessos. El principal objectiu comporta recuperar la credibilitat, i això no s'aconsegueix reclamant des de l'oposició tot allò a què es va renunciar des del govern.

Esperant qualsevol relliscada dels republicans hi ha Solidaritat Catalana per la Independència, conscient que tot el crèdit que perdi Esquerra li representarà més rèdit, i de moment és la que es pot permetre una posició més essencialista i crítica. Gairebé tot està permès en l'espai de la radicalitat.

Aquí és on, previsiblement, tornarà Iniciativa per Catalunya. Però el pas pel govern hauria deixat un pòsit de realisme que els podria convertir en actors participatius més que en espectadors crítics de la política del dia a dia.

El trànsit per aquesta època de dificultats i oportunitats farà que totes les decisions comptin, tant les del govern com les de l'oposició.