El millor regal

Ara que s'acosta la rastellera de festes anuals en què els homes i les dones i les criatures que un dia seran homes i dones tenim el costum, almenys per aquests verals, de fer-nos regals els uns als altres i els altres als uns, és d'agrair que les revistes que es preocupen més pels interessos dels lectors deixin per un dia els temes de reflexió, i d'anàlisi, i ens obsequiïn amb una llarga llista de possibilitats de rascar-nos la butxaca per fer feliços, o almenys intentar satisfer els desitjos dels nostres éssers estimats. Bé, ja ho sabem, ja, que sempre ens veiem obligats a fer algun regal a persones que no estimem però que, per motius professionals, familiars o de relacions socials també es convertiran en destinataris dels nostres presents.

Sigui com sigui, ara mateix, a aquestes altures del calendari, ja hauríeu de tenir més o menys clar en què i en qui us gastareu el pressupost destinat a obsequis. Però aquesta no és la principal preocupació, em sembla. El maldecap principal d'aquestes festes, després d'haver passat pels tràngols consecutius del tió i els Reis, no és pas encertar-la amb els presents que fas, sinó que l'encertin amb els regals que et fan els altres. Conec gent que, discretament, encara fa la carta als Reis encara que passi de la cinquantena, més que res per deixar clar què li agradaria desembolicar. És clar que a totes les famílies sempre hi ha aquells simpàtics que pretenen ser originals, ocurrents i jugar amb el factor sorpresa. Quantes cafeteres d'última generació, amb les corresponents capsetes de monodosi, es poden arribar a acumular en una sola llar per falta de coordinació entre la iaia, el pare i, posem-hi, el germà gran. Quantes cues a la caixa de les devolucions es podrien estalviar si a cada família hi hagués algú que coordinés el torrent de consumisme de la mateixa manera que fa la llista del supermercat per no trobar-se un dia amb sis raspalls de dents nous i cap tub de dentifrici.

Personalment, si hagués de fer la meva carta als Reis hi posaria especialment tot allò que no voldria que em regalessin en cap cas. Perquè no vull passar pel tràngol que algun dels meus parents més estimats em vulgui fer feliç fent-me a mans una capsa virolada de l'interior de la qual en surti un recipient per conservar fresc el julivert, o una barbacoa portàtil, o una envasadora d'aliments al buit, o un llibre d'autoajuda, ni que sigui un llibre d'autoajuda destinat a tots aquells que no sabem com reaccionar quan obrim un paquet i de dins en surt un regal que no ens agrada. Més que res perquè el llibre en qüestió arribaria massa tard per posar remei a la cara de circumstàncies. El millor que et pot passar a la vida quan s'acosta Nadal i Reis és arribar a la conclusió que no et fa falta res perquè tens de tot. No cal ser ric, per arribar a aquest extrem de felicitat. Bàsicament, cal necessitar poques coses, almenys coses materials. I fins i tot si ens en calen algunes més que poques, la majoria arribarem a la conclusió que no cal que per fer-nos feliços ens encolomin gaires andròmines. Dit això, haig de confessar que miraré de regalar moltes coses i me'n faré regalar. Perquè els comerciants també tenen dret a ser feliços.