Opinió

UN NOM, UN MÓN

Lluís Montanyà

«L'escriptor ha de fer sentir la seva opinió, intervenir activament, o plegar.»

Salvador Dalí tenia vint-i-tres anys quan el 1928 va firmar amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà (Barcelona, 1903-Ginebra, 1985) el document més citat de l'avantguarda catalana, el Manifest groc. «Denunciem la manca absoluta de joventut dels nostres joves», es pot llegir al text, que carregava contra l'ambient putrefacte en què segons els autors s'havia tancat la intel·lectualitat catalana del moment.

Amb els anys, Dalí es va convertir en el pintor més popular del segle XX. Gasch i Montanyà, en canvi, van continuar reflexionant sobre la cultura del seu temps allunyats de la fama del seu col·lega. S'han editat diverses obres de Gasch, que permeten analitzar les seves qualitats literàries. De Montanyà, per contra, només s'havia publicat fins ara un llibre introbable, Notes sobre el superrealisme i altres escrits, recull d'articles que Esther Centelles va aplegar el 1977.

Per reparar aquest oblit, Acontravent acaba de treure, en una edició a cura de Joan Herrero Senés, Defensa de l'avantguarda, una nova selecció de textos de Montanyà, que el recupera com un dels crítics literaris més ben informats de la seva època i com un dels cronistes culturals catalans més atents als diferents llenguatges artístics.

Segons confessava a la dècada del 1970 en una carta a Centelles, Lluís Montanyà sempre s'havia proposat escriure literatura sobre literatura i exposar les seves impressions especialment subjectives en un exercici sense seguir cap sistema. A la dècada següent, en una entrevista, insistia en què es podia trobar al Manifest groc que revelava un compromís amb la cultura pròpia: «El desig que la nostra terra no quedés ensopida en un món en ràpida evolució, descartada dels corrents universals i, amb molt poques excepcions, vivint de cara al passat, en un ambient folklòric resclosit.»

Defensa de l'avantguardisme mostra Montanyà com un instigador de l'art que commou, que influeix decisivament en les persones, com el del seu amic Federico García Lorca, que li va dedicar un dibuix amb ingredients surrealistes, o el de Marguerite Yourcenar, que l'admirava com a crític. Vehement i combatiu, Montanyà conclou: «Escriure per fer veure que es té una certa habilitat per combinar les paraules i aconseguir efectes de pirotècnia verbal és una cosa horrible i sense nom, que hauria d'ésser prohibida en una nació civilitzada ideal. L'escriptor comercial no té dret a robar al lector el temps que podria esmerçar més profitosament. L'escriptor ha de fer sentir la seva opinió, intervenir activament, o plegar.»



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.