Trossos

Esquerra

Les eleccions van tancar un cicle en la vida d'Esquerra. Un cicle dissenyat en bona part per Carod, tot i que en els darrers temps estigués explícitament apartat de la seva direcció. Puigcercós no redissenya el cicle, sinó que el continua: no hi ha discussió sobre les grans opcions estratègiques, sinó sobre qui les encarna i les lidera. Aquest cicle es tanca, com tots, amb llums i ombres.

Govern

Carod va fer una aposta molt positiva: concebre Esquerra com un partit de govern. No testimonial, sinó que vol modificar la realitat des d'on es modifica de veritat. A partir d'aquí fa una aposta arriscada, però comprensible: el primer tripartit. Però al meu parer comet un error: fer teòrica del tripartit i convertir un pacte polític per interès en un matrimoni per amor, legitimat per l'afinitat ideològica de les esquerres. El segon tripartit és pitjor, en aquest sentit. I ho han pagat.

Oposició

Ara s'ha acabat el cicle. El tripartit ja no és possible i ningú no el defensa. Però Esquerra ha de vigilar ara de no llençar el nen amb l'aigua de la banyera. És a dir, de no renunciar al principal encert d'aquest cicle: voler ser un partit de govern. Hi ha sectors a Esquerra que respiren per ser finalment fora del govern, còmodes i lliures en el paper d'oposició, que creuen millor ser la veu que clama en el desert que canviar les coses des del DOC. En acabar el cicle, toca revisar els errors, no els encerts.