Els maleïts

Mentre escric aquestes ratlles, escolto The pioneer saboteur, de Micah Paul Hinson. Hinson va fer un Palau ara no fa pas tant. Uns dies abans, van entrevistar-lo en alguns diaris. “Als 11 anys vaig començar amb la marihuana, als 12, amb l'LSD”. Explica que llegia Bukowsky de jove, que van expulsar-lo de l'institut als 17 anys, que el seu avi matern pegava la seva dona, que l'altre era un promiscu. “Em sembla que ho porto a la sang”. Res de res. Una impostura. Convé saber llegir entre línies, digui què digui ell mateix sobre la seva família. Escoltin la seva música. No és la música d'algú que hagi trencat gaires plats, d'algú a qui la vida hagi tractat gaire malament. M'agrada. Què ho fa, però, que avui la moda sigui semblar un perdedor, algú decebut de tot, amb un passat devastat, algú que viu sense cap esperança? Més tard, rellegeixo En aquesta part de món de Guillem Simó, un professor d'institut cansat de la seva feina com tants altres que encara fan classe. Però Simó va escriure uns dietaris durant trenta anys. I era lúcid com Cioran i ho feia molt bé, xipollejava en el seu marasme. Si tot fos només –ho recalco: només– tal com deia ell, per què hauria aguantat trenta anys? Cap al tard, miro un documental sobre Roberto Bolaño. Un home valent, que va posar davant de tot l'escriure, tret –i encara– de la gent que estimava. No em sembla que fos un maleït, com diuen alguns que no el van tractar prou o que no el van conèixer. Els maleïts, en tot cas, van ser els que no van fer-li arribar el nou fetge que necessitava per poder viure o els editors que no han respectat la seva última voluntat d'editar les cinc novel·les de 2666 en cinc volums diferents com ell volia. “Per assegurar el futur dels seus fills”, deia.