Cara bonica

En la lamentable història del salvatge abandonament massiu del lloc de
treball dels controladors aeris hi plana la cara bonica d'un tal senyor César Cabo, el portaveu de la seva organització sindical. La imatge que projecta el senyor Cabo s'apropa més a la d'un galant tipus
Robert Redford que no pas a la d'un feréstec sindicalista amb jersei de coll alt. Som tan esclaus de la cultura de la imatge que cada cop més ens costa escoltar el que realment diuen els personatges públics, pendents com estem del seu aspecte. Què hi fa aquesta cara bonica en un dels conflictes laborals més lletjos que s'han produït en aquest país? Alerta amb les cares boniques! Davant l'allau d'informació visual que patim és urgent i necessari aprendre a descodificar amb rigor, a no creure en la ximpleria de pensar que “la cara és el reflex de l'ànima”. Hi ha una profunda injustícia en jutjar les persones per la cara que fan. El cineasta Víctor Erice va tocar magistralment aquesta qüestió a El espíritu de
la colmena: el pobre monstre que havia creat Frankenstein, bonàs com un tros de pa, quedava perplex davant el rebuig que provocava la imatge que li van donar i
només trobava consol en una nena petita –innocent i sense prejudicis– que el tractava amb tota normalitat. Costa mirar-se amb recel una cara bonica, però no s'hi
val a badar. Els anglesos se n'adonen aquests dies amb el cas del viceprimer ministre, l'atractiu Nick Clegg. El líder liberal que governa en coalició amb el primer ministre conservador, David Cameron, va enlluernar tothom en els debats electorals per la seva “imatge” de polític diferent, idealista, fresc. Amb quatre dies s'ha desdit de les seves promeses i és, ara per ara, percebut com la viva imatge del traïdor.
El senyor Clegg ha perdut, sembla, la ingenuïtat que el feia tan atractiu i ara, i sempre, a tots ens toca recordar sant Agustí: “La bellesa és un regal de Déu, però perquè els bons no hi donin massa importància, Déu també l'atorga als dolents”.