Corrupció

Les dades de l'últim estudi sobre la percepció que tenim els ciutadans de la corrupció a Catalunya són francament reveladores. No pas perquè els resultats indiquin que la majoria del personal pensa que a casa nostra no hi ha ni un pam de net ni en la política, ni als bancs, ni als sindicats, ep!, ni tampoc als mitjans de comunicació. Aquest estat d'opinió era previsible. La malfiança inveterada respecte dels poders públics forma part de la personalitat col·lectiva dels pobladors d'aquest bonic racó de món i encontorns. Dissortadament, per tant, els catalans demostrem una tendència innata a exagerar els defectes i les debilitats fins a l'extrem d'arribar a convertir-los en tret definitori de la nostra idiosincràsia.

Sobretot els defectes dels altres. Perquè allà on l'estudi és realment enriquidor és en els epígrafs en què l'enquestador travessa la frontera personal. Que tres de cada quatre compatriotes considerin que quan en un assumpte hi ha molt a guanyar tothom té un preu, és una dada interessant. Que un de cada cinc de nosaltres trobi justificable contractar un parent o amic per a un lloc en un organisme públic si és a les teves mans, home, diu molt sobre la nostra percepció de l'honorabilitat i la llei. I no parlem del fet que un de cada quatre conciutadans trobi la mar de natural que un professional de la sanitat pública faci colar a les llistes d'espera algun parent, o que trobi acceptable que un alt càrrec públic rebi com a obsequi d'alguna empresa una caixa de vi. La radiografia és magnífica. Precisa. Tot país té els governants que es mereix, diu aquell adagi que sembla que ens hagi estat feta a mida.