Carod: Dencàs o Companys?

Ahir escoltava Josep-Lluís Carod-Rovira a la ràdio. Ell anava passant comptes amb els encara companys seus de partit, demanava que el poble d'esquerres el tornés a seguir, i jo pensava: “No n'aprendran mai?” Em recordava algú, i era d'Esquerra, però m'envaïa sobretot un dubte: “No n'aprendran mai?”

L'Esquerra d'avui pateix de mals força semblants als del partit que era en els anys trenta del segle passat. Són al seu capdamunt. A la cúpula. Això sí, ara tot molt menys èpic. Joan Puigcercós, de fet, la major part de vegades que s'hi refereix no apostrofa la paraula: “La èpica”, diu. No en sap, del gènere.

Però, a qui em recordava el Carod d'ahir? Després d'un fiasco on ha estat implicat de ple, ara vol fugir de les conseqüències. Vol deixar els companys enrere. I fa una crida perquè el poble el segueixi de nou.

Amb qui lliga més, aquest Carod? ¿Potser amb el Josep Dencàs conseller de Governació d'ERC, que després del daltabaix dels Fets del 6 d'octubre va fugir de Palau pel clavegueram? Aquell que en tornar al país va empènyer la separació d'Estat Català d'Esquerra? Implicació, fugida, divisió. Podia ser.

Però, i si Carod és més com aquell Lluís Companys de l'estirabot que va sortir a demanar que el seguissin i allò simplement no va passar perquè no tocava? Lliga més. Perquè la fugida de Dencàs va ser força més explicable. Sabia que si l'agafaven hi deixava la pell. En canvi el paper de Companys en els Fets del 34 va ser més trist. Com el del Carod que ara crida el poble a seguir-lo de nou. Molt trist. No n'aprendran mai?