Ètica i interessos

Cada vegada més, la conjugació de l'ètica dels principis i la realitat dels interessos és més difícil; més aviat anem cap a un món en què els interessos s'imposen als principis. Tot fa preveure que hem entrat en el segle de la complexitat, en què la regressió dels principis ètics s'accepta en benefici dels interessos polítics i econòmics. Ja avui les societats occidentals, que especialment durant la segona meitat del segle XX havien enarborat els principis ètics aixoplugats en els drets humans, flaquegen molt i molt sovint en la seva defensa.

El realisme s'ha imposat i hem comprovat que és preferible un estat dictatorial i cruel que un estat fallit. I en les relacions internacionals els interessos econòmics i de seguretat són els ingredients que fan moure tota relació, llevat de petits estats febles als quals s'exigeix tot allò que no som capaços d'exigir als forts. Ser fort amb els febles i feble amb els forts sempre és una constant.

És per això que a mi em sorprenen sovint aquestes reaccions ètiques dels catalans, com si no volguéssim entendre per on camina el món i volguéssim viure enganyats. Ahir mateix, aquest diari preguntava si aprovem que el Barça admeti més publicitat a la samarreta, i prop d'un 45% de les respostes eren que “no, perquè Qatar està lluny dels estàndards democràtics”. La resposta no és per una qüestió d'interessos, sinó per una qüestió de principis. Pel que ha publicat la premsa, es tracta d'una fundació sense ànim de lucre, la que promocionaran, i no aquest petit país, molt ric en petroli i gas, com tots els del golf Pèrsic, que tenen monarquies absolutistes i sovint teocràtiques, res a veure amb els drets humans. Però on pot fallar aquest estat lloable de puresa ètica és a l'hora de defensar la crítica a l'acord publicitari amb aquests arguments, i sentint-nos cofois de tenir un equip de primeríssima línia, el millor del món, i que els jugadors tinguin unes nòmines estratosfèriques, o també quan permetem a Qatar que organitzi tota mena d'esdeveniments esportius, sense la mínima crítica. Ja ens ho advertia Aristòtil, que “no es pot ser i no ser una mateixa cosa al mateix temps i amb la mateixa aparença”.

Una altra contradicció, per exemple, és el comportament amb Rússia i la Xina, que són dos estats on els drets humans estan més que qüestionats i la repressió política hi és la forma habitual de controlar els dissidents. Malgrat això, els interessos amb tots dos estats són cada vegada més forts. I nosaltres, que potser critiquem sovint els seus comportaments inacceptables, consumin el seu gas, moltes empreses nostres s'implanten allà, tots comprem una gran munió de productes seus i hi anem a fer turisme. El Partit Socialista sempre s'ha vanagloriat de ser un partit de principis ètics per sobre de la resta. Era la supremacia de l'ètica de les conviccions per sobre de l'ètica de la responsabilitat, i per fer-ho més evident sempre ho acompanya amb unes crítiques ferotges al liberalisme. Ara, que veiem tot el que està passant amb el socialisme català, fóra bo recuperar el pensament de Josep Pallach, i també seria bo recordar com el PSOE i bona part del socialisme d'aquí atacava la seva socialdemocràcia dient-li que era “un gestor del capital”.

Confondre allò que hauries de fer amb allò que pots fer, sempre és un error, però en economia és un error greu. I aquestes reformes socialistes de retallades socials i de drets de tota mena és l'evidència més clara del xoc dels dos interessos; i quan una crisi t'obliga a triar, sempre guanya el possibilisme del segon.