No sense Unicef

No es poden barrejar conceptes tan diferents, diuen els puristes, però res s'entén de Picasso, Miró, Dalí o Van Gogh si no fem referència al preu de la seva obra. Com més diners es paguen per les seves obres, l'artista és més reconegut i la seva creació és més valorada en tots els conceptes. Des de l'art que l'ha inspirat fins al valor de canvi que hom li atribueix.

Els culers volem tenir els millors jugadors, que a més també siguin artistes, també volem tenir les seccions més competitives i, alhora, continuar sent més que un club. Hi cap tot això en el nivell de professionalització que requereix avui dia el món del futbol? Aconseguir-ho és la quadratura del cercle.

No m'agrada que es posi publicitat a la samarreta del Barça, no m'agrada que sigui de Qatar Foundation sense plenes garanties d'igualtat social, cultural i democràtica. Ni tampoc de llibertat.

Però no hi veig alternativa factible, no m'ho sembla el fet de dir que ho paguin els socis i aficionats de la butxaca, o anar a buscar el que fins ara no s'ha trobat enlloc. Sé que per mantenir-nos al cim del futbol mundial hem de treure diners de sota les pedres i aquesta oportunitat no es pot deixar escapar. Ara bé, Unicef no s'ha de tocar. És l'aval a tot.

Molts culers obliden que juguem en una competició europea i mundial amb cartes marcades. Hi ha clubs que no cal que portin comptes, o que siguin més foscos que l'incendi d'Horta de Sant Joan a la Terra Alta. Hi ha homes capriciosos molt més que rics, al Chelsea o al Madrid, que t'obliguen a la publicitat, no amb anuncis de cases d'apostes o marques comercials, sinó amb el que puguis. Això és l'afer de Qatar Foundation.

I l'equip? Un dream màgic. Té raó en Guardiola, disfrutem-lo, que les meravelles no són eternes.