Fleming

El doctor Alexander Fleming era un gran esportista i, com passa molts cops a la vida, aquest fet aparentment banal va ajudar a portar-lo a l'hospital de Saint Mary, a Londres, on faria un descobriment que obriria la porta a l'era dels antibiòtics. Al segle XX, personatges nefastos com Hitler, Stalin o Mao van causar desenes de milions de morts. Però un recupera la confiança en la humanitat quan fa sumes i s'adona que la penicil·lina del doctor Fleming ha salvat moltíssimes més vides de les que van destruir aquells tres salvatges.

Un dia, el jove Fleming es va llançar a un riu i va salvar la vida d'un home que s'ofegava. Era Winston Churchill, i va acabar sent primer ministre. Però no voldria parlar d'això, sinó d'una història, no sé si certa o no. Com me la van explicar a mi, l'escric aquí:

Fleming feia anys que treballava per descobrir alguna medicina contra les infeccions que causaven mort i desesperació. Hi havia treballat amb una substància, el lisozim, molt abundant a les llàgrimes, però que no era prou forta contra els microbis.

Un dia va sortir molt desanimat de l'hospital. Totes les medicines, una darrere l'altra, fracassaven i els malalts se li morien sense remei. Intuïa, n'estava segur, que hi havia alguna solució; però quina?

De cop, entre la multitud, va creure reconèixer Déu. Fleming se li va acostar corrents i el va interpel·lar: “Senyor, quina classe de Déu ets? Vine amb mi a l'hospital! Mira com mor tota aquesta pobra gent! És que no penses fer-hi res?”. I Déu, sorprès de debò, li va contestar: “Però si ja ho he fet! T'he creat a tu!”.