La dècada guanyada

El maig passat, l'historiador Joan B. Culla proposà anomenar “la dècada de les decepcions” als darrers anys de la nostra història. Amb aquest lema, i abans que la sentència del Tribunal Constitucional hagués volat definitivament el darrer pont de diàleg espriuà, volia explicitar la sensació de desafecció col·lectiva, la deriva d'involució autonòmica, les crues contradiccions que marcaren l'actuació del tripartit, o les enèsimes amenaces, des d'advertències militars fins a excomunions cardenalícies, enviades des dels poders fàctics. Ja només mancaven les revelacions de Wikileaks, en què també esdeveníem matèria de preocupació per a la diplomàcia internacional.

Discrepo de Culla. Aquest professor de la Universitat Autònoma, com a especialista en la difícil primera dècada del segle XX amb la qual podríem establir paral·lelismes inquietants, hauria d'adonar-se que cal no refiar-se de les aparences. Els anys que transcorregueren entre 1900 i 1910 també foren temps conflictius, caòticament descrits en el clàssic d'Antoni Ribas La ciutat cremada. L'intent fracassat d'insubmissió fiscal del tancament de caixes, el fallit intent de magnicidi reial a càrrec de l'anarquisme català, la constitució de la Solidaritat Catalana, la vaga general de 1902, l'assalt al Cu-Cut i la llei de jurisdiccions, l'auge, clausura i assassinat de Ferrer i Guàrdia i la seva proposta educativa, l'arribada de republicans i catalanistes al consistori barceloní, la constitució de la CNT, l'estúpida aventura militar del Marroc i la Setmana Tràgica. Tal com han constatat els diversos centenaris celebrats recentment, aquests esdeveniments, sovint terribles i descoratjadors, van esdevenir la manifestació d'uns corrents tel·lúrics que modernitzaren i consolidaren una nació catalana, tot evitant el perill d'occitanització. Només cal recordar que, el 1895, els catalans cultes s'indignaren en sentir el discurs d'Àngel Guimerà a l'Ateneu Barcelonès... perquè el llegí en català! Menys de vint anys després, la Mancomunitat permetia bastir una normalitat cultural fonamentada en la construcció institucional del Principat. Catalunya sortí reforçada dels traumes inicials del segle. Els catalans vam passar del regionalisme a la consciència nacional, de l'emmirallament romàntic i folklòric al desig i l'esforç de bastir un país normal.

En aquest sentit, aquesta era de les decepcions hauríem de considerar-la com a l'antítesi d'una dècada perduda. Ans al contrari, si ens contemplem al mirall, ens adonaríem que ha estat una dècada guanyada. En el balanç, hauríem de veure aquests anys com una adolescència convulsa, amb trencaments, transformacions de fons, contradiccions, paranoies, inseguretats, desenganys, distanciaments i una immensa proclivitat a l'experimentació. Passada la indignació catàrquica del 10 de juliol, ens adonem que hem crescut. Entrem en el període adult deixant enrere els ingenus somnis adolescents, l'idealisme irreal que ens parlava d'espanyes plurals, de somnis federalistes, o que era possible encaixar en una família on sempre seríem contemplats com a permanents menors d'edat. Potser sí que n'hi ha per decebre's, encara que la constatació de la realitat resulta el millor incentiu per madurar com a societat amb plena consciència d'esdevenir una nació, fet reconegut fins i tot pels nostres antagonistes.

L'expansió transversal de l'independentisme en un país on, com comentava el filòsof i antic senador socialista Xavier Rubert de Ventós, “ens han fet independentistes a la força”, representa la constatació que l'existència adulta només és possible des de l'emancipació. Que els somnis adolescents s'esvaeixen i que cadascú ha d'emprendre el seu propi camí. Certament, aquesta ha estat una dècada d'una adolescència difícil, farcida de mals tràngols i desagradables sorpreses, tanmateix aquestes situacions no se superen plorant pels racons, sinó des de la consciència plena que, com diu una antiga cançó de Joan Manuel Serrat, “no vull que els teus ulls plorin / diga'm adéu / el camí fa pujada / i me'n vaig a peu”.