Urgència nacional

Els resultats de les últimes eleccions al Parlament són tan nítids que ens hem pogut estalviar la prestidigitació numèrica d'altres vegades, amb què tothom feia veure que havia guanyat. Ara no hi ha dubte; però aquesta normalitat en l'alternança i la moderació general dels discursos dominants ens poden fer perdre de vista que la situació del país no és tan plàcida com es podria deduir del repartiment d'escons.

El rebuig a la pèssima gestió de la immigració, per exemple, és molt més ampli i transversal del que demostren els ridículs 75.000 vots que ha recollit Plataforma per Catalunya, igualment com el malestar davant l'escandalosa ineficàcia en qüestions de seguretat. Tampoc no es veu per enlloc cap resposta política a la pressió fiscal a què estem sotmesos, potser perquè ja és prou difícil conciliar vida laboral i familiar com per buscar temps per muntar cap Tea Party; en tot cas aviat, si continuem així, el tancament de caixes no farà falta perquè ja estaran buides. Un altre aspecte important és que com més va més gent entén les relacions entre Catalunya i Espanya en termes de conflicte, més gent de la que es pot deduir de la victòria del nacionalisme moderat i de l'aparent davallada de l'independentisme per via de proclamació; i de conflicte que urgeix resoldre però que no té solució a la vista, cosa que només es pot traduir en un trastorn d'ansietat col·lectiu. Si no fos perquè les formacions de l'anterior govern tripartit s'han desqualificat per la via de les paraules i per la dels fets, i encara més per la de les idees, seria un moment propici a una gran coalició; però el guanyador haurà d'afrontar sol aquests moviments de fons, tant sí com si no, perquè és el país que s'hi juga l'existència.