Opinió

opinió

Molsa, suro i pedra seca

De qui direm que és aquest petit i també bíblic Regne de la Terra Alta? A les caixes i bancs, i arreu on es remenin diners i influències empresarials i polítiques, us ho diran

Bé, ja tenim l'article de Nadal, com cada any, potser pensaran alguns –o molts– de vostès. No diré que no –tampoc que sí–, perquè no és del tot cert que cada any, per aquesta època, en faci un, ni que, molt menys, sigui sempre el mateix. Tracto d'escriure en funció del que passa i de com em passa el que passa, suposant que sàpiga aproximadament una i altra cosa.

Em deixo d'excursos i vaig a la idea: l'arribada a les meves mans d'un llibre en què justament a la portada hi ha unes magnífiques mans pageses, plantant directament, m'ha fet pensar d'immediat en els elements materials més directes de la terra que, en la nuesa de natalici dels desembres, semblen demanar a crits la nostra atenció.

I, així, aquest volum Terra i pedra: agricultura tradicional de secà, d'Alba Gros Santasusana, acabat d'editar per la Fundació El Solà, de la Fatarella (Terra Alta), em porta a la molsa i al suro dels pessebres de quan érem infants i, si n'haguéssim sabut fer o n'hi hagués hagut de prefabricats, em portaria igualment a la pedra seca dels nostres antics marges agraris, aixecats heroicament per margeners de postguerra, alguns dels quals encara hem conegut.

D'aquesta manera és com em sembla relacionable el paisatge dels temps de subsistència (molsa, suro, pedra seca i tot el que es trobava al bosc o als camps) amb els paisatges en petit –els pessebres– que fèiem, en certa manera reproduint l'escenari camperol que teníem més a prop. I a Catalunya, aquest escenari proper el tenim, encara, en molts indrets de l'anomenada Catalunya Nova (guanyada a l'antiga moreria medieval), terra del secà d'estepa i garriga del Baix Camp i les Garrigues, del Priorat o la Terra Alta, on la humitat del sòl, encara que hi passi un gran riu a prop, és impossible i on l'orografia aturonada dels pendents obligà a retenir terra, aixecant-hi aquestes obres mestres artesanes que foren els marges.

Quan passejo pels volts de la Fatarella, que és d'on ha sortit aquest evocador i esplèndid quadern, tan ben il·lustrat i tan didàctic, prologat amb lírica sensatesa pel geògraf de la Universitat de Lleida Ignasi Aldomà, quan estic per aquests encontorns no em sé estar de veure-hi un paisatge bíblic, és a dir, nadalenc i antibabilònic, per bé que en els dos últims anys aquests marges, cabanes i fonts, fetes en pedra en sec de qui sap quant de temps, han quedat pràcticament colgades per l'altivesa de multitud de molins dels parcs eòlics, instal·lats en aquest bell i aspre altiplà de la Terra Alta per empreses energètiques desaprensives que s'han passejat molts ajuntaments, o han trobat el seu concurs indispensable. I, colgats a la mateixa terra, entre els mateixos marges, els ossos ja septuagenaris dels molts soldats que hi moriren durant la batalla de l'Ebre, talment cebes, patates o ceps.

Així és com passa en silenci i silenciada una part no gens menyspreable de la nostra història, feta dels que van sobreviure fent marges, dels que s'hi van quedar colgats per sempre, alimentant la semença futura i, en fi, feta dels elements materials que donava la terra, aprofitats directament o reelaborats per mans artesanes, en un trajecte humà d'estalvi i supervivència que en el llibre citat és descrit àmpliament i que és tota una lliçó per a les babilònies modernes, finalment en una crisi descomunal després de molts anys de fartaneres indecents, que han arrasat tota la vivor de la naturalesa física i humana.

La solitud d'aquests paisatges i el desempar de la gent que hi viu aixeca una veu clamorosa, per aquell qui vulgui escoltar-la, talment com les figures prototípiques dels nostres pessebres. Si en aquells temps, el Regne de Jesús no era d'eixe món, perquè era de l'Imperi Romà, de qui direm que és aquest petit i també bíblic Regne de la Terra Alta? A les caixes i bancs, i arreu on es remenin diners i influències empresarials i polítiques, us ho diran. Mentrestant, en l'any que aviat comença –i després d'una travessa de set anys per les arenes de l'oposició–, el catalanisme de nou triomfant ha de saber que no es pot matar tot el que és gras i anar de bracet amb determinades companyies.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.