Els primers Nadals i els d'ara

Entrem avui en l'última setmana d'advent, el temps litúrgic destinat a preparar el Nadal. Els primers cristians desconeixien el Nadal. Hereus del judaisme, celebraven –sobretot– la Pasqua. De fet, no és el Nadal sinó la Pasqua, la celebració principal de la vida cristiana. Però el Nadal li ha guanyat la partida. Avui dia és la celebració més universal. La seva singladura comença a partir del segle IV. El document més antic és un calendari elaborat l'any 354 per un cert Dionís Filòcal, en el qual es troba una referència explícita al 25 de desembre, “data del naixement de Crist a Betlem de Judea”. Això vol dir que la festa pagana del solstici d'hivern –Natalis solis invicti– ja havia deixat pas al Nadal cristià. És molt probable que, en el moment del canvi, la celebració fos una barreja de les dues coses: de l'inici del cicle solar i l'inici de la vida de Jesús, cridat a ser la llum del món, la llum que dissipa les tenebres, el sol espiritual de la vida humana. La identificació no podia ser més clara: Déu és tan necessari per a l'home com ho pugui ser el sol. Si el sol renaixia de bell nou en el cor de l'hivern vencent la tenebra, el Déu cristià havia vençut definitivament la mort, la pitjor de les tenebres, i obria en els homes una nova esperança: la de retrobar una altra vida més enllà de la mort. Davant d'un triomf com aquest, és lògic que els déus pagans empal·lidissin i optessin per abandonar l'escena pública discretament. Cap d'ells no havia estat capaç d'evitar la davallada de l'Imperi. I resulta que el Déu dels cristians, condemnat a mort per Ponç Pilat, governador de Judea, regala a l'emperador Constantí i al seu aliat Licini la més espectacular de les seves victòries: la victòria sobre Maxenci al pont Milvi (28 d'octubre del 312). Una victòria que convertí l'emperador en l'últim gran senyor d'Occident, amo de tot l'imperi.

Tothom va tenir clar que, sense una intervenció divina, la victòria sobre Maxenci no s'hauria produït. Aquesta intervenció divina no podia ser atribuïda als déus pagans, el declivi dels quals era evident. No hi ha cap déu que sobrevisqui a la desafecció dels seus creients. Per força havia de ser el déu cristià –el déu de la religió emergent– l'autor de la clamorosa victòria. És així com es consolidà la llegenda del signe de la creu com a promesa de victòria. Constantí havia tingut un somni, i en aquest apareixia una creu: la mateixa creu on Jesús havia mort. Condemnat pels romans. I heus ací que la creu infamant ja no desprenia sang, sinó llum. Una veu es deixà sentir en ple somni. “Amb aquest signe, venceràs”, digué. I així va ser. De manera que uns quants mesos més tard, Licini i Constantí proclamaren l'edicte de Milà (313), en virtut del qual la religió cristiana deixà de ser clandestina, a banda de perseguida, i passà a ser legal i hegemònica. Els béns eclesiàstics confiscats foren restituïts i el culte cristià es propagà amb la mateixa rapidesa amb què es propaga el foc amb la presència del vent. I mai més ben dit, ja que estem parlant d'una segona Pentecosta, molt més espectacular que la primera. Els temples pagans foren, com diríem avui, “requalificats“; els déus, confinats a l'Olimp de les sagristies; els ciutadans pagans, batejats; els cristians, reivindicats; els bisbes, recompensats: amb privilegis fiscals i judicials; i tota l'Església, glorificada; de tal manera que ni l'Esperit Sant l'hauria reconeguda. Igual que ningú hauria reconegut l'Esperit Sant si, com en la pentecosta, s'hagués presentat en forma de colom, en el segle de la gran performance, és poc probable que la icona del triomf fos el colom, símbol visible de l'Esperit Sant; més aviat penso que devia ser l'àguila imperial, present en tots els estàndards romans i encara més en les celebracions oficials. La meva conclusió és que l'àguila es va menjar el colom i posteriorment el va suplantar. Altrament no s'explica que Constantí, l'home que fundà l'imperi cristià, no tingués cap interès a rebre el baptisme. Encara que només fos per coherència amb el canvi que havia provocat. Però no va ser així. Va continuar practicant la mateixa religió solar monoteista que professava, i va preferir ocupar el seu temps en les contradiccions pròpies de l'època. Es va barallar amb el seu cunyat Licini, que tant l'havia ajudat, i quan aquest es rendí el féu assassinar. Va intervenir en el conflicte que enfrontava els arrians i els ortodoxos. I heus ací que, poc abans de morir, al gran Constantí –pontifex maximus de la cristiandat– no se li acudí cap altra cosa que abraçar la fe arriana, la fe dels heretges. Amb aquests precedents, se'm fa impensable que els primers Nadals cristians (a partir del 354) fossin millors que els d'ara. Felicitats, doncs, pel Nadal que estem a punt de celebrar.