Amb aquella alegria
Entre quatre parets
Que una mare de quatre fills sigui presidenta del Parlament és un gran què. Les dones necessiten la cambra pròpia que reclamava Virginia Woolf, però la societat necessita el talent femení en altres cambres.
És notícia que un home mossegui un gos i, per desgràcia, és notícia que una dona presideixi el Parlament català. Les notícies deixen de ser-ho per la força del costum, i encara és lluny el dia que ens hàgim acostumat a veure dones en càrrecs directius o de responsabilitat pública. “Fallem els periodistes convertint-ho en la notícia del dia, i falla ella fent-ne bandera única”, em deia un col·lega (mascle, evidentment) via Twitter dijous passat. No ho sé pas. En fem notícia perquè és notícia. I a mi m'encanta que la primera presidenta del meu Parlament hagi obert una legislatura que no serà gens fàcil amb una reivindicació de la igualtat i del paper de la dona. En èpoques de crisi el sostre de vidre sembla més intrencable que mai, i no arreglarem res fent veure que no existeix. Per descomptat, amic twittejador, que Núria de Gispert té altres mèrits que l'avalen. D'entrada, el fet de ser dona no és cap mèrit: més aviat és una trava. I una sort, això també, però per altres raons.
Tant de bo que ens acabem acostumant a notícies com aquesta: senyal que la igualtat serà un fet. Si hi hagués més dones al poder, de seguida ens deixaria de sorprendre. Els humans ens acostumem de pressa a qualsevol cosa, bona o dolenta. Deu ser l'instint de supervivència, de tirar endavant. Ens habituem a la injustícia, a la degradació social i moral, al que sigui. Les guerres perden l'interès mediàtic no pas per falta de sang, sinó per falta de novetats. El primer mort ocupa portades de diaris i ens trasbalsa; l'enèsim ens provocaria indiferència, però no tenim l'oportunitat de comprovar-ho perquè no se'n parla enlloc.
Acabo de llegir un llibre dels que et segresten. L'habitació, d'Emma Donoghue, és la història d'una mare i un fill reclosos en tres metres quadrats. La mare hi ha viscut durant set anys, des que un depravat la va aïllar de tothom per convertir-la en una esclava sexual. El fill, de cinc anys, hi ha nascut i no coneix res més que aquella cambra. No troba a faltar l'exterior perquè no es pot enyorar el que no s'ha tingut mai.
La novel·la passa de puntetes pels detalls escabrosos i es recrea en la relació entre una dona que es desviu per educar i protegir el fill i una criatura privada de tot excepte de l'amor de mare. L'habitació aborda el tema de la maternitat, una experiència que et fa tocar el cel i l'infern (i que, ai, pràcticament t'impedeix trencar sostres de vidre). “Admetem, mares del món, que la maternitat se'ns presenta de tant en tant com una habitació tancada”, diu l'autora. Té raó: això és un segrest i les mares en som ostatges. Encara sort de la síndrome d'Estocolm.
