El coratge de Dick Hoyt

Demà La marató de TV3 tornarà a ser un èxit. A desgrat de la crisi i del gèlid escepticisme que predomina en aquestes latituds, la societat civil es mobilitzarà generosament i el primer dels mitjans de comunicació públics catalans refinarà la capacitat persuasiva i procurarà excitar-nos el gen altruista. La televisió, com el cinema, té una gran facilitat per sacsejar sentimentalitats i tampoc aquest any és fàcil contemplar l'espot que han preparat per a la causa, sense ennuegar-se d'emoció. El coratge de Dick Hoyt participant en curses de resistència amb el seu fill Rick, tetraplègic, l'esforç i l'abnegació d'aquest home de musculatura envellida per arrabassar a la derrota de la paràlisi cerebral la petita victòria d'un somriure, commou a qualsevol que no habiti a l'interior d'una durícia. Diuen que el sers humans estem sols i que vivim sotmesos a la tirania del jo i a la voluntat de poder; que el darwinisme social i el poderós estímul del benefici privat ens governen inevitablement i que l'èxit de la nostra espècie es fonamenta en l'aptitud per cloure la mà i brandar amenaçadorament una arma. No cal, certament, forçar gaire la memòria per il·lustrar tan engrescadores teories amb uns quants exemples, i no obstant això, aquesta deu ser una conclusió incompleta. Si no ho fos, no tindria cap sentit que la visió d'un anunci ens desperti ganes d'abraçar-nos a un home gran i suat que no coneixem i a un jove fràgil atrapat en una ganyota cruel. Som, en general, molt millor del que s'ha fet córrer. De fet, els clàssics ja ens definien com un animal ètic, els anarquistes parlaven de la gran llei natural de la solidaritat i alguns científics afirmen que han localitzat el gen altruista i defensen que les mateixes necessitats de l'evolució ens van fer bondadosos, que la cooperació grupal ens va salvar de les adversitats i que fins i tot a escala bacteriana la col·laboració és un mecanisme molt més poderós que la competència per sobreviure. També hi ha qui explica aquesta afecció per raons ambientals i no genètiques, però tant és, sigui com sigui, l'empatia existeix, bona part del llenguatge audiovisual s'empara en la nostra capacitat de situar-nos sota altres pells i demà, professionals que saben emprar-ho amb saviesa, despertaran la solidaritat de la gent d'aquests verals. Podem, amb la traça i l'esforç col·lectius, bastir una programa de televisió modèlic i contemplar-nos radiants al mirall de l'autoestima, però no sabem organitzar-nos sota aquests principis. Es veu que la política i l'economia, que deuen ser creacions d'un altre món, no ho permeten i que els mitjans, espremuda la vessant melodramàtica, no acaben d'exposar i denunciar les desigualtats, les injustícies i la crueltat de determinades polítiques. Si ho fessin, qui sap si malgrat la nostra vella i cansada musculatura, ens animaríem a pedalejar en la direcció adequada, que és exactament la contrària que ens proposen per combatre les inclemències d'aquests temps.