Connectat

La sociologia va predir fa temps que la nova estratificació social passa per la connexió en xarxa. Qui no està connectat és un pària: òbvies, com Facebook, Twiter o Linkedin; adaptades, com diaris, cercles diversos, clubs de tota condició; precursors, com la targeta de crèdit, l'aparellet aquest que permet alleugerir peatges, o els rebuts domiciliats des de fa tant. Llistes de correu, newsletters... Mentre alguns il·lusos parlen d'independència, fins i tot els que ho diuen utilitzen la connexió, les dades, la informació, per segmentar discursos, aplicar-se en els “targets del seus clients, els votants”, fer cursos de màrqueting electoral, de comunicació (que mai aprenen del tot...), venent idees com el que ven carotes... i el cert és que els experts diuen que no hi ha gaire diferència. Ningú vol deixar de ser-hi, però estic començant a sospitar que la veritable aristocràcia actual són els que no en formen part.

capgirar tot això no deu ser fàcil, oi? A hores d'ara és impossible tenir un contracte de subministrament energètic sense la domiciliació bancària, i per allà ha de passar també la nòmina de tots els que som assalariats. Quasi res pot ser pagat en finestreta. Diuen que és eficàcia i estic disposada a pensar que en part tenen raó, però ¿és que no puc ni tan sols ser lliure per decidir que vull perdre el meu temps anant-hi a peu, a pagar davant d'éssers humans com jo, que em mirin als ulls, i em diguin “gràcies”, o “arriba vostè dos dies tard, senyora”? ¿Per què creuen que hi ha tanta gent vella (ja n'hi ha prou de dir que són grans, com si la gent de trenta anys fos gent mitjana...) asseguda als centres d'atenció primària, o recollint la paga a principis de mes a les caixes d'estalvis? Perquè, encara més que nosaltres, necessiten sentir-se humans, tractats com a tals, no com a números que serveixin després als que trafiquen per fer de nosaltres carn d'urna electoral, dada de tendència estadística, objecte de les seves anàlisis sense ànima.

És tanta la sensació de normalitat en la nostra continuada mansuetud subministrant les dades aquestes amb què ens adotzenen, que fins i tot si arribes al supermercat amb un bitllet de 200 euros et miren com si es tractés de diner negre. Els nens, en veure la targeta passar per la cinta magnètica pensen que la mare ha estat capaç d'omplir el carret sols mostrant un tros de plàstic, i així encara és més difícil que sàpiguen el que costa la vida, però la realitat del cas és que en sortir-ne quasi no queda res dels 200 euros, sigui negre o blanc el comprador... no discrimina el preu. Com seria tornar a comprar, no amb la bossa ecològica, ans amb tendresa propera, menys atabaladament, amb menys tele al sopar, amb més conversa plena?

No menystinc el ciberespai, tot al contrari; però si ens treu la immediatesa del somriure, el contacte, la paraula, no millorarà la nostra dignitat, la farà córrer cada cop més paral·lela a interessos estranys. Per intentar contrapesar poders, donem-li el contingut que farà de la connexió una llibertat, no un esclavatge: agrupem les denúncies de cada sense veu en una veu parcial, i fem de cada part de veu un tros del tot que s'aixeca i reclama. Siguem capaços d'honrar també les coses que van bé i que funcionen, que són moltes, abandonem el rumor no contrastat sobre els altres, primera llavor d'un periodisme indigne. Imagineu un món així, i aquest món prendrà cos. Ara, més que mai, a prop d'un altre espoli a casa nostra, generat per una alternança que, com l'altra, res netejarà, perquè és formal revenja i material connivència, ara és el temps.