La Xina en una cruïlla

La Xina és al centre de l'atenció mundial pel seu poder econòmic, però també està en una cruïlla política. La seva situació em recorda una mica la segona etapa del franquisme a casa nostra. Evidentment, amb una diferència estratosfèrica de volum entre els dos estats. El denominador comú és el caràcter de dictadura i el procés evolutiu de la política econòmica en els règims totalitaris. M'explico.

Les dictadures no respecten les llibertats bàsiques, ni els drets humans. Totes són condemnables i tant fa que siguin de dretes o d'esquerres, religioses o atees. La pregunta és: hi pot haver desenvolupament econòmic sostingut en un marc de manca de llibertats polítiques? La Xina i el franquisme començaren la seva llarga marxa donant prioritat als principis polítics sobre els econòmics. A la Xina va ser l'etapa de Mao i a Espanya la que transcorre entre el 1939 i el 1959. Es mata o s'engarjola tots els oponents polítics, mentre s'aplica una política econòmica estúpida, irracional i suïcida. El resultat serà el mateix: la fallida pública i la misèria de la població. S'han d'introduir canvis en el programa econòmic, que respectin les estructures de l'estat totalitari. Ara es mata i s'engarjola menys els oponents, però es continua fent. A Espanya serà amb el pla d'estabilització del 1959 i l'entrada dels ministres tecnòcrates en el govern de Franco. A la Xina, amb la creació d'unes zones o territoris en els quals s'accepta una economia mixta –capital privat i capital públic–, però sense que el partit comunista perdi les regnes.

La població que surt d'un estat de misèria espera abans que res tenir la panxa plena. Quan tens gana –o, més ben dit, fam– et preocupa poc si pots exercir els drets d'expressió, laborals o polítics. Les necessitats bàsiques –menjar, vestir, habitatge, escola, sanitat– passen davant de qualsevol altra petició. Si el govern te les cobreix, l'agraïment és immens. A la Xina no hi ha ningú que es mori de fam gràcies als canvis introduïts després de la mort de Mao.

Aleshores comença una nova etapa en què la població comença a pensar i a tenir opinió. Si ho fas en una democràcia, potser et trobaràs fent política. Si ho fas en una dictadura, et trobaràs a la presó si la teva opinió no coincideix amb la dels que manen. Hi ha entre nosaltres autèntics adoradors del règim xinès, que ignoren o pretenen ignorar que en aquell país tan poderós es mata i es doblega tots els qui no pensen igual que el Partit. Per això ha anat bé la concessió del premi Nobel de la Pau a una persona que està en una presó xinesa per un delicte d'opinió, ja que ha posat en evidència la dictadura.

Un règim dictatorial té capacitat per crear un desenvolupament econòmic suficient per cobrir les necessitats bàsiques. Però un creixement sostingut i més just només es pot aconseguir en democràcia, tot i els seus defectes. És l'experiència general de tots els països desenvolupats, Catalunya inclosa. La pregunta és: serà possible la transició democràtica a la Xina, sense trencar plats?