Viciosos del xafardeig social
De tant en tant, des d'algun racó de l'espai cibernètic, una persona postula perquè m'incorpori a la seva xarxa social. Alguns són amics, altres només coneguts i la majoria són saludats. Des del món dels humans m'insisteixen perquè surti de l'armari i entri de ple en aquest món virtual. Però no ho acabo de veure clar. Últimament he sentit i llegit històries que fan por relacionades amb el Twitter, el Facebook, blocs, webs, etcètera. L'escriptora Lucía Etxebarria explicava que des d'un fals perfil al Twitter hi ha algú que s' ha dedicat a posar a caldo mig món en nom seu. Quan va demanar que el retiressin, ni la van contestar. Del Facebook també s'expliquen mil històries de suplantació de personalitat que posen els pèls de punta. Es veu que un capellà de l'església de la Paraula Viva Cristiana de New Jersey ha hagut de demanar als seus feligresos que s'allunyin del pecat cibernètic perquè, tot twittejant, més de vint parelles han caigut en la temptació de la carn només els últims sis mesos. I encara que això, segons com es miri, tampoc no sigui tan dolent, m'esgarrifa saber que hi ha empreses especialitzades a rastrejar per la xarxa qualsevol informació, escrit, comentari o tweet dels que aspiren a una feina, es promocionen per a presidents de l'escala de veïns o fan el salt al company/companya. I només faltaven aquests de Wikileaks i les seves filtracions planetàries per refermar els meus temors a la modernitat. Perquè a la xarxa res és efímer, tot queda registrat i és perfectament recuperable. Per tant, el comentari idiota té tant valor com la reflexió més profunda, i el cop de sang queda elevat a la categoria de sentència.
També deu ser cosa dels temps que algú –com ara jo– sigui tan pretensiós de pensar que els altres estan interessats en la seva vida. “Ara sóc al futbol”, “He sortit a sopar”, “Avui m' han apujat el sou”, “El dia que em vaig casar”..., són només pàl·lids exemples dels milions de missatges que naveguen per internet a la recerca d'un clic caritatiu. I no s'hi val a dir que si no t'interessa no t'ho miris, perquè el sol fet de saber que existeix una allau de xafarderies a l'abast del ratolí ja és una provocació irresistible.
