Conflictes a Corea
“Només la ignorància, l'estupidesa i la banalitat amb la qual en el nostre país s'invoquen el pensament i els valors de l'esquerra política poden explicar que s'ensaboni tant la propaganda de Cao de Benós, mentre bona part dels més de vint milions de súbdits
de Kim Jong-il es troben sotmesos a una violació sistemàtica de drets fonamentals”
Una de les frivolitats que hem de tolerar a Catalunya i que confirmen la poca maduresa que tenim com a país en el tractament de les grans qüestions geopolítiques és que cada cop que en els últims temps s'ha produït un increment de la tensió a la península coreana els mitjans de comunicació catalans han ungit portaveu en l'anàlisi del conflicte Alejandro Cao de Benós de Les, delegat especial del govern de la República Popular de Corea del Nord per a les relacions culturals a l'estranger i personatge excèntric que, vestit amb la seva indumentària militar, es dedica a defensar les virtuts d'un règim totalitari mentre l'opinió pública catalana li riu les gràcies, a ell i a la dictadura que representa.
Només la ignorància, l'estupidesa i la banalitat amb la qual en el nostre país s'invoquen el pensament i els valors de l'esquerra política (banalitat de la qual, sigui dit de passada, van fer cavall de batalla els caps visibles de l'extint tripartit i ara sembla que vulguin insistir en el seu desvari) poden explicar que s'ensaboni tant la propaganda de Cao de Benós, mentre bona part dels més de vint milions de súbdits de Kim Jong-il es troben sotmesos a una violació sistemàtica de drets fonamentals, confinats en una mena d'immens camp de concentració en el qual les necessitats materials més bàsiques se sacrifiquen a l'altar de la defensa de l'estat i de la consolidació d'un programa atòmic.
Els espectadors de bona fe de la televisió pública catalana es van divertir d'allò més en veure com en Mikimoto, en una de les edicions d'Afers exteriors, es passejava amb Alejandro Cao per alguna dependència oficial de Pyongyang o en la presentació d'un cotxe fabricat amb mitjans i tecnologia nord-coreana, però potser la imatge del país no els hauria semblat tan amable si haguessin conegut de primera mà el món rural nord-coreà, amb els seus pobles enfonsats en la misèria i la seva gent vestida de negre circulant en silenci en bicicleta, en una estampa més pròpia de la postguerra europea que d'una potència del segle XXI, o si s'haguessin allotjat en alguna ciutat industrial de la comunitat del món que s'assembla més a la famosa novel·la de George Orwell 1984, amb el règim de control absolut i de terror que despleguen els Kim i la seva camarilla. No amagaré que la poca simpatia que em desvetlla aquest suposat cònsol de Corea del Nord també es deu a la seva hostilitat manifesta cap al catalanisme polític i cap a l'independentisme. Cao de Benós s'integra, doncs, en aquesta singular seqüència de personatges que tan bon punt s'arrengleren en la defensa del comunisme com en posicions d'integrisme d'estat pròpies de la ultradreta espanyola, de manera que la qüestió sigui sempre defensar un ordre autoritari i assimilador. Per si algú en té cap dubte, el convido a llegir les opinions contra l'independentisme que professa Cao de Benós a la web Causa Revolucionaria, on arriba a escriure: “Doy mi voto a la Unión de España, para que el país se convierta en una República y desarrolle una revolución socialista con el apoyo popular, y no estoy de acuerdo en la independencia sectaria de cada una de sus autonomías, que más que independencias son escisiones territoriales basadas en vagos conceptos raciales o de lengua”. No sé si Miquel Calçada o els periodistes que li obren les portes dels seus mitjans s'ho repensarien, després de conèixer l'opinió de Cao de Benós sobre les aspiracions d'autogovern catalanes.
L'únic mèrit que, al meu parer, es pot concedir al personatge és el seu coneixement de la llengua i de la cultura coreanes, i això lliga amb la gran diferència que el fa destacar respecte dels opinadors catalans que expressen la seva visió sobre els conflictes que enfronten Corea del Nord i Corea del Sud. Potser, en comptes d'apel·lar a tanta grandiloqüència política i al fals victimisme, com fa Cao de Benós, seria millor començar explicant una mica d'història i recordant que la península coreana tampoc no ha estat unida en llargs períodes del passat, i que, mentre que l'estructura socioeconòmica del sud era comercial i econòmicament pròspera (regnes de Baekje i Silla), la del nord (Goguryeo) era militar i expansiva (una estructura, per cert, que recorda la d'altres dinàmiques peninsulars).
Però endinsar-se en aquests temes, o en la lectura de novel·les que retraten magistralment el problema de la divisió, com ara Trobada amb el meu germà petit, de Yi Mun-yol, requereix un rigor i una profunditat molt distants de l'exigència de la immediatesa i de la cultura de l'espectacle que reclamen els mitjans cada vegada que la cúpula militar de Corea del Nord persisteix en la seva demència cometent alguna agressió. Val a dir que també reconeixem les mancances del govern del president Lee Myung-bak, al sud, i el gir bel·licós i conservador que ha experimentat la seva administració, però no podem oblidar que la República de Corea és una de les democràcies més estables de l'Àsia i més respectuoses amb els drets, mentre que qualsevol posició legitimadora de Corea del Nord equival a legitimar un règim criminal els líders del qual haurien de ser perseguits per la justícia internacional. Una major imparcialitat, un major coneixement de les causes enfrontades i una major seriositat enriquirien la qualitat del debat que podem aportar els catalans als problemes que preocupen al món.
