Educació

De tots els conceptes que va expressar Artur Mas en el discurs del primer dia de la investidura n'hi ha un que em va cridar l'atenció: no pot ser, va dir l'ara president, que cada cop que es canvia el govern es canviï també la llei d'educació. Certament, si alguna condició ha de complir un país que aspira a parlar amb veu pròpia és tenir un sistema educatiu estable. Això ja ho van entendre fa mesos partits com ara CiU, el PSC i ERC, i per això l'1 de juliol del 2009 van aprovar una llei d'educació amb voluntat de perdurar almenys 20 anys.

Canviar la llei cada cert temps, com acostuma a passar a Espanya –on aquest canvi acostuma a ser cavall de batalla al costat de la unitat sacrosanta de l'Estat–, desmoralitza el bon professorat, que és la majoria, i dóna arguments als que creuen que ja fan prou anant cada dia a l'escola a suportar els fills dels altres. Però ara el missatge és clar: tenim llei d'educació per estona i, per tant, l'estabilitat necessària per afrontar els grans problemes.

La llei d'educació és un marc. De cada govern depèn, doncs, els reglaments, la lletra petita. CiU no governarà com el tripartit, és clar. Si d'alguna cosa es queixaven des de fa temps els mestres i professors és que el Departament d'Educació, en mans del PSC, no els tenia prou en compte, un tarannà que ara seria bo de rectificar.

Mentrestant, a Madrid, el ministre Ángel Gabilondo (un dels millors que mai ha tingut el Ministeri d'Educació) no va poder fer un pacte semblant amb el PP. I després diuen que és mentida que els catalans siguem diferents. Doncs ja s'ho faran.