Apunts
2011
Suposo que ja deuen haver llegit aquests dies que José Luis Rodríguez Zapatero, aquell polític optimista fins al suïcidi, ha admès que l'Estat espanyol, al qual encara pertany Catalunya, necessitarà almenys cinc anys per sortir de la crisi. Ja ho diuen, ja, que un pessimista és un optimista ben informat. En aquest punt som ara. El més lamentable és que si el govern espanyol hagués admès des d'un primer moment que la crisi seria molt dura, en comptes de negar-la perquè resulta que érem molt a prop d'unes eleccions generals, ara ens trobaríem en una situació molt millor, perquè ja s'hauria reaccionat convenientment.
Quan la crisi va apuntar, la gent que no portava una bena ideològica als ulls ja s'adonava que les dificultats persistirien molt de temps perquè eren el resultat de la primera gran convulsió de la globalització del mercat.
Ara penso dues coses: primera, que el 2011 passarem pel punt crític de la crisi i que a partir del 2012 començarà una lleu remuntada. Segona: que Catalunya se'n sortirà abans, com ja és tradicional en un país que encara manté l'esperit emprenedor i no espera que els altres li solucionin els problemes. Catalunya tornarà a actuar de motor i, en conseqüència, ajudarà el conjunt de l'Estat espanyol a tirar endavant. Però, descregut com sóc, no espero cap agraïment per aquest nou esforç. Voldria que d'aquí a cinc anys les coses fossin diferents, però molt em temo que passarà el de sempre. S'invocarà la Constitució i la unitat d'Espanya i s'acusarà els catalans, de nou, de viure pendents dels debats identitaris.