Endeutament

Una de les estratègies que utilitzen aquells que volen el retorn a la “España una, grande y libre” és acusar l'actual estructura política de l'Estat com si fos la causant de tots els mals. I a sobre, les acusacions es fan amb una mala fe manifesta: es destaquen els fets i arguments que semblen donar-los la raó, però s'amaguen els contraris. Reclamen la igualtat de drets i deures per a tots els espanyols, però només quan la presumpta desigualtat sembla que beneficia els catalans.

Com que ara hi ha una crisi que Zapatero l'Optimista calcula que encara durarà un quinquenni més, representa que totes les administracions han d'estalviar. Excel·lent recepta. A continuació, el govern espanyol presenta els seus comptes, que aconsegueix quadrar retallant el salari als funcionaris i apujant l'IVA i altres impostos, i acusa els autonòmics de prendre-s'ho tot a la fresca. La conclusió és òbvia. Les autonomies són les enemigues de la racionalitat econòmica.

No dic jo que algunes no ho siguin, però algú considera de debò que el governs autonòmics, entre els quals el del nostre país, s'endeuten pel gust de fer-ho? No serà més aviat que han de garantir serveis als seus ciutadans per als quals el govern espanyol li atribueix un finançament insuficient? El penúltim cas és el de la llei de dependència. Es dicten uns serveis solidaris al so de bombo i platerets, però després els diners promesos no arriben. I, per tant, cal endeutar-se. Després, per afegir la injúria a l'insult, arriba qui havia de donar els diners a fer acusacions de malbaratament. Veure per creure.